Sobre la irresponsabilitat d'anar donant llargues a la constitució del nou govern a Catalunya en aquesta època d'emergència no cal estendre's gaire més perquè ja s'està dient tot cada dia sense que això serveixi perquè alguns se sentin al·ludits i facin un cop de cap. Però, al capdavall, la interinitat d'aquestes setmanes, mesos de fet, sembla emmotllar-se amb cert corrent de pensament segons el qual no és tan greu deixar les nostres institucions en estat de provisionalitat, o desertes fins i tot si s'escau, perquè, total, pel minso poder que manega l'autonomia no notarem pas la diferència.

Deixant de banda la càrrega autodestructiva d'aquesta idea, i de negació del passat recent (tot el que tenim, sigui molt o poc, s'ha fet dins dels límits d'aquest ordre autonòmic, amb determinació i forçant si calia les costures: recordem el naixement de TV3), crida l'atenció que sovint convisqui amb una altra que li causa un curtcircuit: el desdeny i mandra infinita cap a la implicació en el pol de poder radicat a la capital de l'Estat. Pensar que "la Generalitat és un govern de fireta" sembla poc compatible amb el també recorrent "a Madrid ja s'ho faran" o el bloqueig antipolític a Espanya com a mode de vida. El poder bé que ha de ser a un lloc o altre, i si no és aquí, voldrà dir que és allà. I com deia el savi futbolístic, si tu no tens la pilota, algú se l'endurà i et marcarà un gol formós.

Si el poder polític català ens sembla d'un abast raquític, indigne de les nostres aspiracions, un obstacle fins i tot com s'ha arribat a dir, i el poder espanyol ens ofèn i no ens hi volem involucrar, què ens queda, llavors? El zero a l'esquerra, presumint-me amb orgull i alegria? Som a un país on hi ha un tipus de gent encantada de viure en una mena de llimbs, allà on l'autodispensada autoritat moral serveix per bastir raons granítiques sense entrar en contrast amb les evidències aixafa-guitarres. És la fricció entre allò que en diem la legitimitat, que sovint no vol dir res (qui l'atorga?), i la inconsciència de disposar o no de la força per practicar-la. És el "jo ja m'entenc", i és limítrof amb aquell selvàtic "ja s'ho faran, jo ja m'he independitzat".

És improbable que aquest camí porti cap a un destí profitós; més aviat, s'acosta força al somni daurat dels qui sempre han vist Catalunya com una nosa o una anomalia que cal aigualir perquè Espanya esdevingui una unitat nacional indiscutible. Catalunya anímicament paralitzada perquè alguns dels seus li han fet creure que la Generalitat és una gestoria (encara que no la vulguin abandonar ni amb aiguarràs) i que alhora cal desentendre's dels passadissos de la "Villa y corte", on, en conseqüència, hi ha d'haver una concentració més gran de poder; pinçada entre una induïda baixa autoestima i el "que manin ells". Pulsions que si arrelen poden ser perilloses, i les setmanes que continuen fent-se llargues, entre la simulació i el no-res.