La setmana passada tothom es va fer l’escandalitzat amb el numeret que Carrizosa va muntar al Parlament. Els telenotícies obrien amb l’episodi, i a les tertúlies nostrades tothom lamentava la manca de respecte institucional -com si fos una cosa nova. Entre els crits de Carrizosa s’hi entreveia una certa eufòria provocada pel fet d’haver trobat un nou impuls a una oposició que a Cs cada vegada era més xarona -i més "processistitzada": amb el terrorisme damunt la taula, Cs ja té munició per a mesos. I l’opinió pública n’ha comprat el marc, conscient dels rèdits que suposa.
A les tertúlies, però, ningú parlava dels diputats de JxCat i ERC, que es van quedar palplantats als seus escons cridant "llibertat" mentre els detinguts enfilaven el camí cap a Soto del Real. La imatge il·lustrava molt bé el moment actual de la política catalana: en una banda de l’hemicicle Carrizosa bramant, aplaudit pel seus diputats eufòrics, i a l’altra els partits del govern mirant endavant, lli-ber-tat, lli-ber-tat, completament impotents. Quan ja no tens la força que tenies perquè tu mateix te n’has desproveït, només et queda aguantar estoicament la bronca i anar tirant amb els càrrecs.
Aquesta realitat s’ha traslladat als mitjans. Les tertúlies del país -amb comptades excepcions- sempre hi ha dues posicions falsament contraposades: per un costat, els qui diuen que Cs són molt dolentots, que és intolerable el seu comportament, i que Espanya té la culpa de tot. I, per l’altre, els qui diuen que Espanya és un estat de dret on no hi ha presos polítics, i que qui se situa al marge de la llei n’ha de pagar les conseqüències. Una posició legitima l’altra. Si des de l’independentisme algú gosa criticar el govern “es llença pedres sobre la pròpia teulada”.
M’ho retreia l'altre dia en una tertúlia l'expresident del Parlament Ernest Benach, amb aquella suficiència tintada de menyspreu, quan vaig dir que la degradació del Parlament com a institució va començar amb la vulneració de la llei del referèndum per part del Govern i va continuar amb el ridícul de presentar fins a 4 candidats a la presidència en unes eleccions imposades -amb el pobre Turull inclòs, unes hores abans d’entrar a la presó- en lloc de plantar-se i anar a tantes eleccions com calgués fins que la cambra pogués investir el president que reunís una majoria de vots en primera instància.
Ja fa dos anys de l'1 d'octubre de 2017 i tant ERC com JxCat continuen blindant-se de la crítica amb el xantatge emocional que exerceixen amb els presos. No sembla que, ara per ara, cap partit amb representació al Parlament hagi extret cap lliçó d’aquell dia en què, per primera vegada, la força i la iniciativa era -o hauria pogut ser- de l'independentisme. N'ha quedat el lament i la inacció d’uns partits que s’han anat desproveïnt dels seus instruments sense adonar-se que això deixava despullada la població i que la repressió no s’aturaria per molt que les institucions vagin doblegant-se. Mentrestant el país es va fent petit, reduint els espais a la crítica amb una maquinària que, amagant-se rere numerets com el de Carrizosa i la repressió de l'Estat, se sent impune.
Què queda de l'1 d'octubre
«Tant ERC com JxCat continuen blindant-se de la crítica amb el xantatge emocional que exerceixen amb els presos»
Ara a portada