En termes de paral·lelismes històrics, tocaria una guerra. Tothom coincideix que el que hem viscut, atmosfera i esdeveniments, ha tingut moltes semblances amb el 14 d'abril del 31 i el 6 d'octubre del 34: diguéssim que hem proclamat coses, hem convocat plebiscits, hem forçat escletxes legals, hem pogut decidir aguantar o cedir, hem esperat interlocució a l'altra banda, hem fins i tot debatut si teníem el control de les forces de seguretat, etcètera. Semblances i diferències, però s'hi pot trobar un paral·lelisme clar. Proclamacions solemnes, repúbliques breus, pols a l'Estat, constatació dels mateixos límits, sensació de derrota, càstigs, empresonaments, exilis. Molt regust del 34, ha tingut tot plegat al final. Com a mínim és el regust actual. El tema és saber què va passar després i si podem trobar-hi alguna rèplica assimilable avui.

Després va venir un alçament militar. Ja ho sabem. Però els militars es van alçar perquè creien que la República estava plena de colpistes. Els sona? Franco s'alça perquè una bona part dels militars (i una bona part d'Espanya) no poden suportar més capítols com el que va protagonitzar Companys. No tant per la revolució socialista, ni feminista, ni obrera, ni progressista: bàsicament per la rebel·lió catalana. Per evitar que torni a succeir. No en tenen prou amb els empresonaments, sinó que directament afusellen el president. Ha succeït això ara? No. No vivim als anys 30. Però sí que em consta que l'alçament militar era una amenaça veritable aquest octubre-novembre, i que en part per això el rei va fer el discurs que va fer.

Ens passem el dia parlant de si la separació de poders, l'executiu i el legislatiu i el judicial, però oblidem sovint que hi ha un quart estament que va per lliure: que va aixecar-se el 36 i que podria haver-se aixecat ara. No ho sabrem mai, o sí, si algú ho investiga. Però la intervenció del rei és la intervenció d'un cap de les forces armades, més que la d'un cap d'Estat. I la intervenció de la policia l'1-O s'assembla molt més a unes forces ocupants desafiant un poble, més que no pas a un servei d'ordre públic imposant la normalitat al carrer. Tothom ho sap: el que feia por no eren les porres. De porres també n'hi va haver contra el 15-M, no és això, no va ser això. Va ser la sensació de cos armat contra pobles desarmats, contra la societat civil (parlem clar) d'una altra comunitat nacional. Per això ens van alarmar. I per això van fer escandalitzar la comunitat internacional. Unes porres soles, per posar ordre, no escandalitzen.

Fins aquí les semblances "bèl·liques". I després? Doncs després la repressió. La intervenció. L'anul·lació de les institucions i el declarat intent de genocidi cultural. No hi som, encara, però van prenent força formacions com Cs o VOX que tenen un codi nacionalista marcadíssim (tot i que adaptat als temps moderns). El que segueix, per entendre'ns, són mesures "perquè tot això no torni mai a succeir". Per això no només parlen de delictes i de presos: per això parlen directament de TV3 i de les escoles. Volen anar a l'arrel, com es va fer en altres temps d'"excessos republicans".

De fet, han aplicat els màxims càstigs possibles segons la legalitat vigent: delictes amb penes de 30 anys i presons sense judici. Per això és comprensible que el president Puigdemont es debati entre formar govern o convocar eleccions: perquè el que està en joc són coses com aquestes. Una altra cosa és que, a ulls del món, un triomf de Cs a l'Estat fos vist com la confirmació del fracàs del projecte espanyol. A diferència dels anys 30, potser determinades polítiques no siguin acceptables avui dia. Certament, Espanya podria fer implosió: el que no sé és si tinc ganes de comprovar-ho. El que no sé és si tenir govern ho facilita o ho dificulta. Sóc partidari, en definitiva, d'anar a la nostra.