Diuen que amb els anys tendeixes a mirar les coses amb serenitat, però jo darrerament noto com tinc més i més ganes de ficar gent a la presó. Sobretot aquest mes d’agost. És la sensació que hi ha coses que només s’arreglen amb un bon ingrés penitenciari. La resta és retòrica i derrota. Tu, que impedeixes cada dia que milers de persones agafin un avió, a la garjola. Tu, que podries resoldre la situació i en lloc de fer-ho hi suques pa, au, passa avall. El de més enllà, encaputxat que assalta autobusos turístics, que algú l’emmanilli i que faci el favor de deixar de molestar. I les bestiotes que fiquen gosses cegues dins de bosses de plàstic i les llencen al mar, també, també. Que vagin passant cap a la cel·la.

Hi ha massa gent que fa coses incompatibles amb una idea elemental, senzilleta, de la convivència i que hauria de ser retirada si més no temporalment de la circulació. Però, bé, ara que això és més evident que mai, que tothom ho veu i tothom ho sap, què fem? Tancar la Model, enlloc de mimar-la i dignificar-la. Vaig viure deu anys a un parell de carrers de distància de la presó i mai no em va semblar que la seva presència fos cap amenaça. Al contrari: una bona presó, naturalment parlo sempre d’un país democràtic, ha de donar alleujament i seguretat, ha de ser un recordatori que les accions que atempten contra la comunitat tenen un preu. “Avi, què és aquest edifici tan fosc?”. “La presó, vailet, allà on va a parar la gent dolentota. Au, camina i no facis més preguntes”.

Volem producte de proximitat? Una presó de proximitat, això és el que ens cal! No portem tots anys i panys denunciant la política d’allunyament dels presos d’ETA, ja que els familiars no tenen la culpa de les seves malifetes? Llavors, perquè no prediquem amb l’exemple allà on podem, amb els presos comuns i a casa nostra? La  presó, al bell mig de la ciutat, digna, neta, pràctica, càlida, pedagògica. Dinamitzant el barri i teixint una convivència en comú. Però no, en lloc d’això, pam, els presos de cap a la Zona Franca o vés a saber on. I vinga a parlar de la cultura del vianant, i la de la pau, i la del menjar sostenible. I la cultura penitenciària?

Bé, com que és millor escriure un article que sortir al carrer amb una escopeta, que serveixin aquestes ratlles d’estiu, reconec que un xic pujades de to, humil metàfora dels “dies de fúria” que es coven per dins, per expressar que aquest país nostre té un problema amb la idea d’autoritat i d’ordre. És un problema ideològicament transversal: el té l’esquerra, que tendeix a pensar que tothom és bo i que tot es fa amb bones intencions i que en tot cas el delinqüent no té la culpa de res perquè la societat l’ha fet així, i el té la dreta, perquè l’impressiona i l’acomplexa el discurs de l’esquerra i li fa pànic que li pengin la llufa de franquista.

Però "I have a dream" i veig com, de la mateixa manera que un dia es va reconstruir el pavelló Mies van der Rohe, es reconstruirà pedra a pedra la Model, orgullosa i exemplar, ‘must’ arquitectònic i moral, amb una inscripció on les institucions demanaran perdó per haver-la enderrocat i haver atemptat contra aital símbol universal de la civilització. Ja sigui el cos o en ànim, un dia el vaixell vindrà i la Model tornarà.