Què volen aquesta gent?

26 de novembre de 2011
S'està esgotant el sistema capitalista? No és una pregunta retòrica. Hi ha molts estudiosos que ho pensen sobre tot en el camp de l’economia ecològica. En del debat electoral no ha aparegut en cap moment la crisi ambiental. Just acabant-se la campanya, llegíem l’informe de Nacions Unides on es diu que l’emissió de gasos d’efecte hivernacle s’ha disparat i que a aquest ritme l’augment de temperatures es mantindrà durant dècades. Martínez Alier, que en sap un munt, es preguntava a Le Monde Diplomatique, per què la destrucció del territori, la biodiversitat o el canvi climàtic no són motiu de debat.

La política catalana i espanyola són curtes de mires? Ens parlen de la crisi com si fos una malaltia que es pot superar amb esforç i patiment, sense que ens deixi cap seqüela: és possible? Des de l’economia ecològica es pensa de fa temps, que l’actual model de desenvolupament no és viable. No és pot créixer indefinidament en un planeta finit. Per tant, l’explotació planetària i l’augment demogràfic, han de passar factura. La pregunta que em formulo és si algú més sap i està convençut, que el capitalisme tal com l’entenem ara mateix, producció - beneficis - inversions - creixement, està arribant al final de les seves possibilitats.

Un bilió d’euros de vermells? Eulàlia Reguant ha participat de l’escriptura del llibre Vivir en deudocracia publicat per Icaria editorial. Sosté que en realitat les polítiques alemanyes d’austeritat i disminució del deute, el que pretenen és assegurar que els seus bancs cobraran en el cas que els bancs espanyols –i d’altres- no puguin fer-ho. Diu que el deute públic espanyol –16% del total- no és el problema. Sí que és un problema i gros, afirma, el deute privat, el 84% del total. Hem consultat que deuen les entitats financeres espanyoles: una barbaritat! Han de pagar més de mig bilió d’euros en dos anys. I quan deuen els espanyols –empreses i particulars- a les entitats financeres, bancs, caixes i cooperatives? Les dades són del banc d’Espanya i publicades el mes de març: les famílies i les empreses residents a Espanya, tenien a finals de l’exercici 2010, un deute de 1,782 bilions de euros, el 55% més que no pas els diners estalviats, 1,149 bilions. La diferència és negativa i s’acostava als 700 mil milions de euros. Les entitats financeres, doncs, aborden un risc entre el que han de pagar i el que no saben si cobraran, de més d’un bilió d’euros.

L’espantall. Les fredes dades són l’amenaça que es fa servir per espantar la ciutadania i convèncer-la que l’estat s’ha d’aprimar i que les retallades de sous i  drets socials es fan per assegurar el futur. Resulta però, que entitats financeres i mercats són governats per la mateixa classe dirigent: els grans actors financers, els propietaris dels diners. Si ens espanten i ho estan fent, aconseguiran dues coses: que l’estat malvengui les propietats públiques; i que amb els diners que reculli es paguin els deutes dels bancs. Doble negoci: pago el que dec amb diners públics i compro a cap preu les propietats de la ciutadania.

El darrer gran negoci. I per què fer una barbaritat com aquesta, us preguntareu; al cap i a la fi si s’ho queden tot no podrem comprar res i se’ls acabaria el negoci. Justa la fusta. No tenen intenció d’arreglar la crisi, saben que no té solució. Aquesta és la clau de volta. Només es pot entendre l’espoli massiu si s’accepta que el sistema capitalista tal com és ara, s’acaba. Quan el planeta ja no pugui més, quan el sistema de tant injust es faci inaguantable, quan la gent per necessitat es revolti i exigeixi condicions dignes de vida, aleshores el gran negoci ja s’haurà consumat. Tot el capital públic s’haurà fet a mans privades. A la gent no els quedarà res. Segons dades de gener de Credit Suisse, l’1% de la població mundial és propietària del 43% de la riquesa i un 10% en controla el 83. Quan la transferència de capitals a mans privades s’hagi consumat, de què disposarem per a revoltar-nos? I per cert, de part de qui estan els dits nostres polítics?