Si calgués una resposta, seria evident: i tu, des de quin prisma te les mires, perla? Però no ho entendria. És la resposta típica de qui està acostumat a viure en un món en què tot el representa. Quan va al cine, ni se n'adona que gairebé tots els protagonistes, directors, guionistes, són homes blancs. Quan engega la ràdio, ni se n'adona que gairebé tothom que hi parla són homes blancs. Quan llegeix els diaris, ni se n'adona que gairebé tothom que hi escriu són homes blancs.
No n'hi ha per a tant, sembla que el senti. Si en el fons parlen dels grans problemes de la humanitat: l'amor, la mort, el sentit de l'existència. Tant és si en parlen homes o dones. I tindria raó si efectivament en parlessin homes i dones. La cosa és que són grans problemes de la humanitat que ens arriben des del prisma masculí.
Deu ser bonic, anar pel món i poder-se permetre el luxe de no fixar-se en aquestes coses. Poder pensar només en filosofia sense fixar-se en la negació del pensament del teu gènere (com si negar la manera de veure el món de la meitat de la humanitat no fos una qüestió filosòfica). Permetre't el luxe, quan algú et diu que no l'estàs tenint en compte, de dir-li que no n'hi ha per a tant i que no sigui tan estret de mires.
És curiós, perquè l'objectiu de les feministes és precisament aquest: que arribi el dia que no importi si qui parla és un home, una dona o una persona que no s'identifica amb cap dels dos gèneres, perquè hi siguem tots representats. Mentre no arriba aquest dia, hem començat a queixar-nos cada cop més insistentment. El naixement del col·lectiu #Onsónlesdones (ja n'heu firmat el manifest?) ha anat seguit per #Onsónleslíders, i la sobrerepresentació masculina als mitjans de comunicació i als llocs de direcció s'està posant sobre la taula cada dia amb més força.
Hem deixat de callar i hi ha a qui li molesta. Calladetes estàvem més guapes, ho sabem. Però no volem estar guapes, estem fartes d'haver d'estar guapes. Volem ser i veure com som, igual que els homes poden ser i veure's a tot arreu.
No, les dones no només veiem les coses des del prisma femení, perquè resulta que ens hem empassat milers de llibres, pel·lícules, discursos, articles, que ens han ensenyat com és el prisma masculí. Hem après a posar-nos al lloc dels homes perquè, si no, no hi ha manera de sentir-nos incloses en el discurs públic.
En canvi, hi ha homes que no veuen més enllà de la punta de la seva masculinitat i, per l'estretor de mires que demostren, la deuen tenir ben curta.