Després de la Segona Guerra Mundial i coincidint amb el llarg període de la denominada Guerra Freda al món es van imposar dos nous imperis a l’entorn dels Estats Units i de la Unió Soviètica. A Europa el Regne Unit va haver de renunciar, amb moltíssima habilitat, al gran protagonisme colonial de vella planta que havia exercit durant dos segles. Tot el continent, a més, després d’haver-se devastat, es va haver de resignar a migpartir-se en dos fronts, de grat o per força, al costat de Washington o de Moscou. En la part dita “occidental” d’aquell món una part important de l’opinió pública –i de la publicada- va reaccionar contra els excessos dels Estats Units –sobretot, arran de la guerra de Vietnam i, després, de les intervencions descarades al costat dels nous dictadors llatinoamericans-. Molts ho van fer des del maniqueisme. Contra la lògica de la pròpia crítica, van considerar que tots els excessos i els crims perpetrats en nom del comunisme es podien obviar o perdonar si es feien contra el capitalisme.

Aquell estat del món es va superar amb la caiguda del mur de Berlín i l’enfonsament de l’imperi soviètic que la va propiciar. Profetes de les noves tendències van anunciar la fi de les ideologies i fins i tot de la història. Un reajustament del món dins el sistema de lliure mercat en què potser la religió es convertiria en el nou eix divisor. Però no ha estat així. Sota l’hegemonia dels Estats Units, han  nascut nous imperis i noves grans economies emergents que els la disputen. Rússia no renuncia a repetir els esquemes que la van constituir com un imperi, tsarista o soviètic, i el gegant xinès, com alertava Napoleó, ha despertat amb força.

Seria absurd repetir velles adhesions incondicionals, però és més absurd encara viure sota els mateixos prejudicis. Els grans estats-nació no renuncien al domini del planeta, i són els interessos col·lectius els que controlen el món, tant com els particulars les societats que els fan nàixer. Els Estats Units han perdut hegemonia econòmica, però són els nord-americans els que han impulsat la revolució de les tecnologies i són les seves empreses les que la mantenen, la milloren i en trauen més profit. Els determinismes de qualsevol color s’han acabat però sempre cal tornar a triar –amb tantes condicions com es vulgui- entre opcions poc bones, dolentes o infames del tot. Sense que els idealistes o les ànimes càndides hagin de renunciar a voler canviar de mentalitat l’ésser humà.

La guerra civil i la brutalitat amb què Baixar al-Asad maltracta el seu poble han tornat a deixar en evidència la situació real del món. El genocida sirià compta amb l’adhesió de Xina i de Rússia. Amb diferències, ni en un lloc ni en l’altre es donen les condicions perquè hi hagi una oposició que qüestioni les opcions i els excessos dels seus governants. A l’altre front, l’islamisme que combat el dictador té el suport matisat de la Lliga Àrab. Al mig, els Estats Units dubten després de les amargues experiències de l’Iraq i l’Afganistan, que han demostrat que una mala intervenció pot ser pitjor que un distanciament imprudent. A més, Obama no és Bush, ni pare ni fill. Als Balcans, Washington va intervenir per imatge o per convicció; a l’Afganistan ho va acabar fent per prevenció i per venjança, i a l’Iraq ni ells mateixos ho saben. Tot això ha tingut un preu alt, molt alt, però Sèrbia, almenys, va deixar de matar bosnians i Saddam de gasejar kurds. Ara són uns altres els que pateixen les armes químiques. Mentrestant, ningú atén ni els txetxens ni els tibetans. Perquè tot té un límit. També l’interès poc o molt humanitari.

L’opinió pública europea es mira entre indiferent i espantada els crims del govern de Baixar al-Assad, però quant trigaria a criticar en massa pels carrers una intervenció armada de l’OTAN liderada pels Estats Units? I quines conseqüències se’n podrien derivar en els sacsejats equilibris internacionals actuals? I si el derrocament de Baixar al-Assad donés peu a la imposició d’un règim fonamentalista? Les mal dites primaveres àrabs no són exactament un exemple tranquil·litzador. I encara menys els darrers tremolors d’estats tan “occidentalitzats” com Turquia o Egipte. Els sectors presumptament més crítics i progressistes d’aquesta opinió pública, controlats sovint per mentalitats directament derivades de la revolució d’Octubre, mai es manifesten ni contra Rússia ni contra Xina. I si ho fan, actuen d’ofici i amb desgana. Al món ha de manar algú, per ara, per sort o per desgràcia, però qui acceptem que hi mani? Quins són els valors imperfectes que volem hegemònics?