Un dels elements distintius del procés és l’esforç per establir una divisió inequívoca entre partidaris i detractors, entre els del "sí" i els del "no". Aquesta clarificació convé als dos grups, permet marcar un terreny de joc on cadascú sap on es troba i qui és l’enemic, o el rival. Per això, des de l’inici del procés sobiranista, i del rearmament consecutiu de l’unionisme, les propostes intermèdies han tingut greus dificultats per fer-se forat.

El primer enfonsat per la política de les dues voreres va ser Unió, tot i que l’origen del divorci amb Convergència sigui molt més antic (si no, per què Demòcrates de Catalunya no ha acabat simplement canviant de carnet?). També les propostes federalistes del PSC han tingut un encaix complicat en la divisió biunívoca. De fet, les propostes federalistes han tingut fins i tot un encaix difícil dins mateix del PSC en alguns passatges d’aquesta història. A més, la idea federalista no resulta fàcil de presentar en els moments en què la batalla es planteja a partir de grans titulars i frases senzilles.

Catalunya Sí que Es Pot va acusar el 27-S la penalització per no incorporar-se a l’assumpte central de la campanya. Intentar negar que les eleccions eren un plebiscit i buscar el vot per una política social va ser castigat, com també defensar el referèndum d’autodeterminació. Defensar-lo en aquells moments, quan els qui marcaven el terreny de joc en el costat sobiranista deien que aquella era una pantalla passada. El fet és que quan s’ha fet marxa enrere en la pantalla, Iniciativa i els comuns i tot aquest entorn continuen en el punt de mira dels defensors del caixa o faixa, fins i tot si tots parlen ara de referèndum.
 
La política del camp de futbol, dels dos equips cara a cara, pot comportar doncs la liquidació de tota realitat que intenti qüestionar-ho, de tota dissidència. I, en canvi, els processos històrics ens demostren que moltes vegades, la solució a un conflicte entre dues parts no arriba per la simple victòria d’una sobre l’altra, sinó en un punt determinat del mig camí. Suposo que no cal esmentar el tòpic hegelià per entendre-ho.

El fet és que, quan s’arriba al punt intermedi, els qui no han jugat a estirar cap a un dels dos camps tenen un paper a representar. Només posaré un exemple: quan, al 1998, els Acords de Stormont van santificar l’autonomia d’Irlanda del Nord, va ser decisiu el paper de dos polítics que no s’enquadraven fàcilment ni en un ni en l’altre extrem. David Trimble, un proanglès centrista, líder del partit unionista de l’Ulster, i John Hume, cap del Partit Socialdemòcrata i Laborista d’Irlanda del nord. Aquell “psè”, és a dir, aquell “sí però...” que significaven els acords de Stormont, van requerir que els dos extrems acceptessin seure –els dos, insisteixo-, i que hi hagués al mig persones de perfils amb menys arestes. Un exemple, com deia.