El 1984 Jordi Pujol va guanyar la seva primera majoria absoluta (72 diputats i 1,3 milions de vots) i el govern de Felipe González va publicar la seva primera reforma laboral. En el seu discurs d’investidura, Pujol va dir que tothom —empresaris, sindicats, electors i governs— havien de posar-se d’acord per “crear noves formes de treball, com el treball temporal en termes menys restrictius que ara”. I efectivament, aquell mateix estiu, la reforma del PSOE va introduir el contracte temporal flexible.

Era l’ambient de l’època. Espanya passava per una crisi galopant i l’atur estava disparat. Els polítics temien que la democràcia trontollés, només tres anys després de l’intent de cop d’estat del 23F. I van optar per la via fàcil: Espanya competiria en l’economia mundial amb salaris baixos.

Explico això perquè l’economista Miquel Puig ha respost el meu article sobre la relació entre immigració i serveis públics dient que soc un neoliberal immigracionista. Puig responia a una crítica meva, concretament al fet que ell va fer un vídeo dient que “la immigració poc qualificada perjudica les pensions”. El meu argument, en versió simple, és que el que perjudica les pensions és el model econòmic que han construït els polítics espanyols i catalans els darrers 40 anys. I que la immigració actual n’és la conseqüència, i serveix tant de carbó per mantenir la caldera en marxa com d’excusa per no reconèixer-ho. 

La frase de Puig oculta això en comptes d’ensenyar-ho. La meva hipòtesi és que mira de competir amb el rebuig a l’immigrant que està de moda. I crec que ho fa de bona fe. Explicant que la precarització del treballador immigrant ens perjudica a tots, vol desviar el debat cap a l’economia i no cap al racisme. Ho dic clar. 

Però també crec que aquestes frases ambigües busquen no entrar en conflicte amb els sentiments xenòfobs que s’estan imposant, i la meva crítica és que això no frena esllavissada cap a AC-Vox sinó que la facilita. La raó és que normalitza la perspectiva que posa l’immigrant com la causa del mal, —i no com la seva conseqüència. La immigració de poca qualificació i el perill de les pensions són dos efectes d’una mateixa causa: una política econòmica de pirates. En canvi, la frase de Puig, sense voler, alimenta els partits que volen atiar el rebuig personal a l’immigrant i protegeix els responsables polítics i econòmics que ens han dut aquí. 

El meu article mirava d’entrar al detall de la relació entre immigrants i serveis públics per explicar per què venen, de què treballen, què contribueixen, i què n’extreuen del sistema públic. No és el mateix l’immigrant que serveix daiquiris que el fa una feina que es complementa amb les altres feines d’alta qualificació. Si ho mires en alta definició, la frase de Puig no pot ser tan taxativa i ens obliga a mirar el model de fons i els seus responsables. En el seu llibre, Els salaris de la Ira, Puig hi entra amb molta més precisió i contundència. En el vídeo, crec que és més indulgent.

És el que el nostre partit defensa des de la seva fundació, quan no ho deia ningú en l’arena política: que hem de reduir la dependència de sectors com el turisme i les càrniques perquè importen mà d’obra de baixa qualificació que en realitat no fa bé a ningú, ens corromp, ens empobreix i ens precaritza, —i ens afebleix la llengua i la cohesió social. Que la nostra obsessió ha de ser doble: canviar el model econòmic i expandir el català a tot arreu on siguem capaços de fer-ho, —per exemple, creant una xarxa d’escoles immersives per substituir el desgavell actual.

La principal raó per la qual som dependents de la immigració en sectors com els escorxadors, els serveis o el turisme és perquè els polítics van decidir, fa cinquanta anys, tot sortint de la transició, que competiríem en costos baixos, en comptes de fer l’esforç d’apostar per la transformació de l’economia espanyola i catalana en una economia d’alt valor afegit, que costa molt més i calia enfrontar-se a oligarques i cleptòcrates. Potser el destí d’Espanya ja estava segellat en el seu model polític autocràtic. I una raó important —tot i que no l’única— per la qual en som dependents en sectors com la cura de la gent gran, la neteja o la construcció és la natalitat. El curt-terminisme dels polítics ha fet que mai ningú, ni aquí, ni a Madrid, ni a Brussel·les s’hagi pres seriosament cap d’aquests dos problemes i hagin preferit importar mà d’obra barata.

La reforma laboral del 1984 n’és un exemple, important només perquè és la base del nostre model econòmic. No tant pel que fa, com pel que indica. És la que va introduir la dualitat entre els contractes temporals precaris per mirar que la gent trobés feina immediatament, i els contractes indefinits més rígids de la gent que ja treballava aleshores i que eren el centre del cos electoral que es disputaven AP i PSOE, —i que van deixar sense tocar.

Aquesta cèlebre dualitat entre contractes bons i dolents s’ha arrossegat fins avui. El resultat és molt visible en la bretxa generacional —com més aviat vas entrar al mercat laboral, millor era el teu contracte—, i en l’explosió de sectors que viuen del treball precari.  S’ha intentat “solucionar” en les reformes laborals de 1988, 1994, 1997, 2001, 2006, 2010, 2012, i la darrera de Pedro Sánchez. Mai s’ha aconseguit perquè el problema de fons és que els polítics espanyols van apostar pels salaris baixos i d’aquí no han sortit i cada cop és pitjor.

Si escolteu el discurs d’investidura que Jordi Pujol va fer el 1984 notareu que Pujol competeix en l’espai polític en polítiques socials i no econòmiques: parla de subsidis, d’ajudes socials, demana un atur permanent, i diu que la Generalitat ha d’ajudar l’economia catalana a transicionar cap a un model de producció postindustrial i a un model econòmic de serveis. De fons s’entén que les constants apel·lacions a la “convivència” entre catalans i castellans indiquen que el problema de l’atur no és només social o material.

Portem així 40 anys. La conseqüència d’això és el turisme, la construcció, l’agroalimentari intensiu, etc. I no és cosa del PSOE o de CiU. El PP ha fet exactament el mateix: mireu què han fet a les Illes Balears, al País Valencià o a Galícia, on han governat. És això el que posa en perill el sistema de pensions. L’arribada d’immigrants de baixa qualificació que aporten poc en impostos és el resultat d’aquesta política.

Per què van decidir això, en comptes d’aprofitar la tradició industrial de Catalunya i el País Valencià i el País Basc i Navarra no és el misteri de Lourdes. Calia protegir l’ara i aquí del cos demogràfic nacional espanyol: feina ràpida i fàcil, feina barata, i anar-los incorporant al funcionariat, a la protecció social, i a la subvenció agrària. I calia treure poder polític i econòmic a catalans i bascos. Els empresaris catalans, que ja venien venuts d’entrada al todo por la pasta franquista, a canvi de renunciar a la llengua i la llibertat, s’hi van posar bé: menys esforç pel mateix benefici.

Una altra política d’algú que, com diuen, estimés Espanya en la seva diversitat, hagués fet créixer tothom, però hagués convertit Catalunya en la líder indiscutible de tota la península, el Mediterrani i el sud d’Europa. En canvi, mireu com entre tots han destruït el sistema financer de Catalunya, han absorbit les grans empreses, han entrat a remenar “la Caixa” i ara el Sabadell, etc. És cert que polític català que hagués tingut la llibertat com a horitzó, en comptes de la supervivència, potser no hauria sobreviscut i ens haguessin governat els socialistes fins a la mort occitana. Qui sait. Però les coses han anat així.

L’any 1984 també és l’any que la natalitat va fer una davallada que va sorprendre els demògrafs. A principis dels vuitanta la taxa de fecunditat a Espanya va caure sota de 2 fills per dona, l’anomenada taxa de substitució. Entre la primera reforma laboral del 1984 i la de 1994, la taxa va caure d'1,72 fills per dona a l’1,19. En els següents anys es va recuperar una mica, seguint les onades migratòries, però aquest any ja estem a 1,08. Sobre una població de, posem, 3 milions d’habitants, en la primera generació reduiries la població a 1,6 milions; a la segona, a 900.000, i a la tercera per sota de mig milió.

Això també té un impacte en la piràmide de població. Avui, el % de població major de 65 anys és el doble que l’any 1975, i la de menors de 15 anys, la meitat. Els del mig són més o menys els mateixos, però més a prop dels 64 anys que dels 15.

És cert que voler o no voler tenir fills té un component cultural (i per això està caient en picat arreu del món, en països rics i pobres per igual) i penja molt de l’alliberament de les dones. Però les enquestes ensenyen que les dones del nostre entorn voldrien tenir més fills i que una de les raons més habituals per no tenir un segon fill o un tercer és la manca d’expectatives laborals a deu anys vista —i la dificultat d’accés a l’habitatge. Un canvi d’unes dècimes en la taxa tindria un impacte gran en la pròxima generació. Per tant, la reforma laboral en favor de la precarietat i la temporalitat ha agreujat el problema.

I com que els catalans ens hem especialitzat a fer fills que facin feines d’alta qualificació, ens falta gent per fer les altres, especialment ara amb les feines de cures, serveis i oci de la gent gran, que cada cop serà un percentatge més gran de la població, i que hem decidit fer-les tan precàries que només les agafen immigrants, i no la gent que ja hi és i que, si pot, cobra l’atur.

Hem de poder tenir política migratòria, com tothom. Hem de poder dir: no volem créixer més amb immigració. I també hem de poder dir la veritat. Hi ha feines que fan els immigrants que són de baix valor afegit però que fan possible les feines d’alt valor afegit dels altres: la dona que neteja l’oficina on treballen els enginyers d’HP a Sant Cugat i el cuidador que es fa càrrec del pare amb alzheimer perquè tu siguis enginyer o arquitecta o xef, per exemple. En canvi, hi ha feines que fan els immigrants que són mera reproducció de la precarietat: el turisme i el porc intensius. Això hem de substituir-ho i ha de ser la nostra prioritat. En això, crec que Miquel Puig i jo estem fonamentalment d’acord.

Per això crec que pujar el Salari Mínim sona raonable, però és insuficient i s’ha de poder fer bé. Per exemple: els cuidadors domiciliaris cobren en molts casos un salari ínfim i són contractats com a treballadors de neteja de la llar, en comptes de sociosanitaris. Fem-ho: pugem el salari mínim del sector (per tant, atraiem autòctons i des-precaritzant els immigrants), i siguem més vigilants amb els fraus de contracte. Ara: aquests costos aniran a la generació que necessitarà aquests cuidadors, i això també s’ha adreçar. En canvi, en el sector turístic, a banda de pujar salaris, es pot augmentar radicalment la taxa turística i deixar de subvencionar el sector (com vam demanar a la campanya electoral), i exigir certes garanties lingüístiques de cara al públic.

Vull insistir en aquestes tres coses: a) hem de reduir la dependència dels sectors que viuen d’importar mà d’obra barata, b) hem de poder tenir política migratòria, com hem de tenir política d’ordre públic o d’inversió, i c) hem de ser conscients que els fills de la immigració s’integraran a l’espanyolitat o a la catalanitat. El gran avantatge de la catalanitat, és que un cop els tens dins, ja no te’ls prendran. Un llatinoamericà que parli espanyol sempre serà un “sudaca” pels espanyols. Però si aprèn català, ja tens un candidat a ingressar a les files de putaespanyisme. Això ens ha d’obsedir.

En canvi, les frases que alimenten el replegament i el rebuig de l’immigrant poden semblar una bona idea per enviar el senyal que no et fa por dir les coses pel seu nom i per dir que hem de frenar, però té tres problemes molt greus: el primer, que dona ales a uns plantejaments que no volen solucionar els grans problemes de la nostra economia. Ans al contrari, amb una mà diuen “hem de lluitar contra la invasió de l’islam” i amb l’altra, “el turisme i el porc són bons per l’economia del país.” El segon és que és un discurs que ens posa més difícil la feina que hem de fer, que es catalanitzar els fills de la part de la immigració que es quedarà. I el tercer és que ens envileix com a societat, —ens fa ser cruels en coses inútils en comptes de ser exigents en coses necessàries— cosa que no vull per a nosaltres i que de fet dubto que ens puguem permetre.

Vull debatre més amb el Miquel Puig, vull que tinguem una conversa més intensa amb tothom que vulgui parlar-ne amb honestedat, i penso que la millor manera és alertant-nos dels punts cecs els uns als altres.