El congrés dels diputats ha aprovat per unanimitat la reforma de la Llei orgànica del règim electoral general que a partir d’ara permetrà votar a unes cent mil persones amb discapacitat intel·lectual, malaltia mental o deteriorament cognitiu. Establir el grau de discerniment de les persones és ben difícil i de fet al llarg dels temps s’ha deixat aquesta qüestió d’una banda en mans dels notaris (quan s’havia de fer algun acte de disposició voluntària) o en mans del jutges quan s’entenia que una persona havia de ser declarada incapaç jurídicament de manera definitiva, i tutelada per algú altre.

S’ha de tenir en compte que una cosa és la discapacitat física o psíquica i altre de ben diferent la discapacitat jurídica produïda en raó d’una declaració d’ incapacitació. El fet que ara es vulgui ampliar el cens electoral incloent-hi totes les persones que tinguin alguna mena de discapacitat de tipus mental resulta en extrem qüestionable. Es dona com excusa la dignitat que diuen restablir a aquestes persones, quan els menors o els privats de llibertat no els entenem mancats de dignitat per no poder votar.

Se’m dirà que aquesta privació és estructural i no circumstancial, però això no ens evita la dificultat per distingir el cas just (moltes persones amb síndrome de Down tenen més seny que els que demostren molts dels nostres governants) d’aquells altres casos en què el que s’estarà fent serà deixar un vot més en mans de la gent que els hi sigui propera. Amb poques paraules, si la meva neboda que amb 20 anys cronològics viu mentalment ancorada en els dos anys pot votar, qui vota? Ella o el seu pare? I si és això el que volem, tornem al sistema suís que fins l’any 1974 no permetien més que un vot per unitat familiar. Un país que es considera tan modern va arribar tard al sufragi universal femení i ningú sempre entestat a retreure-li. 

Però encara més, si hem de parlar de legitimitat per votar, i com que no existeixen proves determinades que valorin aquesta mena (i quines?) de disfuncions mentals, en particular la insània mental, recordem que podem trobar persones afectades en tota mena d’àmbits. Alguns en poden ser molt importants: la medecina, la seguretat, la judicatura. Tampoc està dit que la gent que es dedica a la política no en pugui patir, de discapacitats cognitives, i de fet és ja nombrosa la literatura sobre figures històriques rellevants afectades per greus malalties mentals mentre prenien decisions no menys importants. 

En aquest context incert i alarmant de frivolitat legislativa (en aquesta reforma hi ha hagut una sobtant i acomplexada unanimitat de vot) cal preguntar-se quin sentit té restringir el vot a les persones menors de 18 anys, o a les que no són nacionals del país on les eleccions es duen a terme. I fins i tot, per què privar del seu vot a aquelles altres que estiguin privades de la seva llibertat.

La paradoxa de la democràcia rau en el fet de no ser capaços d’establir amb criteris congruents qui pot votar, què es pot votar i per suposat, quan el resultat d’una votació ens sembla aberrant, quina mina de legitimitat tenim aleshores per barrar el pas a la seva implementació. Sacrosanta democràcia d’espúria utilització.