A mitjans d’octubre, pocs dies després de l’1-O, Gerard Piqué va ser convocat per la selecció espanyola i ho va aprofitar per fer una roda de premsa a Madrid on va argumentar que els independentistes catalans no odien Espanya. Vaig pensar que, venint d’algú que és xiulat massivament cada cop que vesteix la samarreta de la roja tot i que mai no s’ha declarat independentista, tenia molt de mèrit i valentia el to didàctic amb què es va expressar. I alhora m’hi vaig sentir molt representat perquè no soc conscient d’odiar ningú i perquè, sent fill de mare castellana, seria un imbècil de sentir odi cap a les meves arrels. Però, tres mesos després, també constato que si els espanyols estan convençuts que els odiem, no fan ni un sol gest per evitar-ho. Al contrari.

Ja no parlo només de tenir empresonats activistes i polítics independentistes amb fonaments jurídics esperpèntics, ni de l’aplicació repressora del 155. Em refereixo a tres coses que he vist aquesta setmana i que fan pensar.

La primera, si voleu, és anecdòtica. Em refereixo a la ja famosa xirigota de Cadis en què teatralitzaven l’execució de Puigdemont a la guillotina. D’entrada, el cos em demana agafar-m’ho com el que és -una befa carnavalesca- però, a continuació, no puc evitar pensar què passaria si qualsevol espectacle nostrat gosés fer el mateix amb Rajoy o el rei Felip. Ni puc evitar pensar que els llaços grocs estan perseguits. I, sobretot, em sembla revelador de l’estat d’opinió espanyol que, preguntat el públic si els botxins havien de perdonar la vida a Puigdemont, la resposta popular fos un aclaparador "no". Són conscients que si torna per ser investit com a president, tal com hem votat els catalans, també el fotran a la garjola? Qui odia qui, doncs?

Mentrestant, TV3 ha emès -dos cops- el documental sobre l’1-O, que no revela res que no sabéssim ja però refresca escenes que, amb la successió dels esdeveniments, anaven quedant lluny. És indignant la clandestinitat en què es va haver de  celebrar una consulta democràtica, i és commovedora la ingenuïtat del “ja hem votat” o “els carrers seran sempre nostres”. Però, sobretot, m’ha cridat l’atenció el testimoni de Roger Español, l’home que ha perdut un ull per una bala de goma disparada per la policia espanyola, afirmant que tornaria a defensar l’escola on va votar, per convicció i no pas per un ressentiment que, en el seu cas, estaria totalment justificat.

Mireu: no puc sentir-me espanyol, encara que m’ho vulguin imposar, perquè quan vaig a Madrid -una ciutat que em fascina- em sento tant a casa com quan vaig a Roma. I, sobretot, no puc sentir-me partícip d’un Estat que obliga els presos polítics a renegar dels seus principis, que per tant els fa xantatge intel·lectual, per deixar-los tornar amb les seves famílies. I potser ni així.

En aquest punt, compareix Miquel Roca, un dels pares de la Constitució, i compara Catalunya amb una dona que es vol divorciar -és important recordar que ella podria mentre que Catalunya, no-, i assegura que només pretén que l’hi digui que encara l’estima. Després de tot el que ha passat, crec que a un 47,5% dels catalans ja ens la bufa si els espanyols ens estimen o no. Ens conformem que no apel·lin als nostres instints més baixos.