Quan d'aquí a un temps es repesquin les intervencions del diari de sessions del Congrés i es llegeixin sense el soroll mediàtic les aspres acusacions entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias serà difícil de creure que, de bon de veres, el PSOE tenia cap intenció d'aconseguir la investidura. Si 80 dies per negociar no van ser prou per intentar un pacte amb el soci preferent –potser no de la cúpula, però a jutjar pels càntics de la militància a la seu de Ferraz la nit del 28 d'abril, Con Rivera, no y Sí, se puede!, indubtable – la tírria entre els dos dirigents dels partits d'esquerra ha fet impossible un acord per a un nou govern a Espanya.

Aquests dies s'ha parlat molt de l'estil Sánchez: un tot o res. A jutjar per l'experiència dels últims anys, Sánchez ha tingut un do per les giragonses de guió i per les jugades rocambolesques. Però, és suficient un manual de supervivència en entorns hostils i amb enemics irreductibles per construir una estratègia política? La lògica hauria de fer-nos pensar que no, més enllà que la lògica en política cada vegada sigui un factor per tenir menys en compte.

A priori, un govern de coalició entre PSOE i Unidas Podemos no havia de fer témer el PSOE. Liderar l'esquerra quan has guanyat les eleccions amb aquesta promesa és fàcil si, a sobre, ocupes el paper preponderant dins el govern. Qui patia en aquest escenari eren els liles, perquè governar sempre fa aflorar les contradiccions entre la real politik i les conviccions més fèrries. A més, Unidas Podemos no té experiència de govern ministerial, i era un paper més exigent a acomplir.

Per què Sánchez s'ha resistit a la investidura, doncs? Em fa l'efecte que hi té a veure, en part, aquest afany de Sánchez per derrotar l'adversari. S'ha parlat molt aquesta setmana de les últimes enquestes del CIS que reforcen la tendència a l'alça i no haurien de fer témer una victòria àmplia del PSOE en unes noves eleccions. Però, si aquest és l'horitzó, no hi ha molt en risc en una nova convocatòria electoral (la quarta en quatre anys) en què el PSOE pot guanyar però potser no suma prou per governar?

Aquestes mateixes enquestes situen C's per davant del PP, circumstància que reforça la tesi de Rivera de fer la seva particular opa hostil a la dreta i desbancar els de Casado. Sembla que VOX podria perdre la meitat dels vots obtinguts a les passades eleccions però, si malgrat això, el repartiment entre uns i altres els fes possible sumar, sumarien. Ho hem vist en els pactes en les diferents comunitats autònomes. I sense manies. Per què se la vol jugar, Sánchez si ni tan sols la pressió mediàtica ha fet possible un govern alternatiu com el que sumen PSOE i C's?

A hores d'ara de la pel·lícula sembla clar que l'únic inconvenient és la sentència que ha d'arribar del Suprem. Quan es va acabar el judici, s'especulava sobre el calendari i les cròniques judicials parlaven de la pressa de Marchena per dictar-la; fins i tot si podia ser durant el juliol. Serà el setembre, a principis d'octubre, a mitja tardor? Sigui com sigui, la sentència es coneixerà quan els presos polítics ja portin en presó preventiva dos anys.

Podrà sostenir el PSOE la tendència a l'alça de les enquestes amb una campanya electoral en marxa amb Rivera fent de buc de proa de la dreta nacionalista espanyola atiant l'odi, amenaçant amb un nou 155 o amb mesures encara més dràstiques com la il·legalització de partits, mentre acusa Sánchez i els socialistes de pactes subterranis amb Bildu i amb Esquerra? Coneixent l'estil de Ciutadans, fa pensar que serà difícil aguantar el pols.

I potser Sánchez l'aguanta, amb aquest manual de supervivència que tan útil li ha estat, però en l'hipotètic calendari del 15 de novembre, tornaran els votants d'esquerra a fiar-li un model d'Estat alternatiu i reactiu de l'Espanya nacionalista i nostàlgica del tripartit de dretes? Sembla difícil reeditar l'alta participació (75,8%). I la confiança, després de l'espectacle de retrets de la setmana passada.

Per acabar, l'independentisme, què, amb tot això? L'independentisme només pot seguir guanyant les eleccions una vegada i una altra, sempre que n'hi hagi. Perquè només guanyant eleccions repetidament durant els pròxims anys podrà sostenir la vigència i la legitimitat de la seva proposta política. Però guanyar eleccions quan davant hi ha un Estat que l'únic que vol és esclafar un moviment no és políticament gaire esperançador. I, davant d'això, només hi ha dues vies: la de les esquerres, antipàtica, demagògica, tramposa, dubitativa i amb una visió del conflicte polític esbiaixat; o la de les dretes, eliminar-lo per la via de la repressió tantes vegades i tan durament com sigui necessari.

Pilota amunt, i juguin.