Roger Tugas ha escrit, en col·laboració amb el sotsdirector d’aquest diari, un llibre on sota el títol La hisenda catalana, intenta explicar el complicat camí que hauria de recórrer una república catalana independent per tenir i gestionar recursos absolutament propis. Com no pot ser d’altra manera, dóna per fet quelcom que encara és una hipòtesi, a banda del desig de molta gent, com és la pròpia independència. Si l’acord amb el Govern central no es produeix, la república hauria de sorgir a partir d’un referèndum o des d’una declaració unilateral d’independència que fes el Parlament just pel fet de no haver-se produït el referèndum i tirar Catalunya pel camí del mig.

Amb aquest punt de partença (que no és poc), reflexionar sobre la hisenda catalana és fer-ho sobre el fet (cabdal, és a dir, amb dimensió d’estructura d’Estat) d’haver convençut la gent que és la protagonista de la construcció d’aquesta hisenda. Perquè més enllà de les qüestions adjectives (com recuperar l’execució de competències pròpies que romanien delegades, com ampliar plantilles o formar persones pe a la bona i àmplia inspecció), tot depèn del que la gent estigui disposada a arriscar. Perquè hauran de donar per fet els constructors de la hipotètica hisenda el fet que, es vulgui o no, el que es posa en joc és la possibilitat de què una persona, una empresa, una economia privada en suma, pugui ser gravada a Catalunya per l’impost corresponent i a Espanya per l’embargament que respongui al deute generat per haver pagat on no tocava (just pel fet que la hisenda catalana ja no es pugui entendre com a part de la hisenda espanyola!!)

En un món com l’actual on difícilment (o potser és sols el que jo espero) es pot viure violència física en la confrontació de parers polítics, la decisió ciutadana, aquesta a la que han apel·lat en diverses i comentades conferències diversos protagonistes del procés partidaris de la independència, sí pot ser sotmesa a aquesta violència econòmcia. És en aquest àmbit on es lliurarà la veritable confrontació. I és una batalla desigual, perquè de la mateixa manera que l’Estat farà qualsevol cosa per evitar-ho (ja ho hem vist) i ho podrà fer sense que cap ciutadà de fora de Catalunya n’hagi de patir cap conseqüència, aquí res és possible sense que de manera ingent la por canviï de bàndol, la qual cosa es difícil quan es tenen coses importants a perdre. Tot dependrà del que suposi el factor material en la nostra col·lectiva escala de valors, la qual cosa ara per ara, al menys per a mi, és una incògnita.