Les declaracions indagatòries de la causa contra la cúpula del procés s’han quedat lluny de ser un mer tràmit processal. En les compareixences al Suprem, els dirigents independentistes no han estalviat paraules amargues al jutge instructor, Pablo Llarena, que manté les acusacions per rebel·lió i malversació malgrat no ser capaç de justificar amb solidesa ni una cosa ni l’altra.

L’últim descrèdit de la instrucció del cas ha vingut del mateix alt tribunal, que ha obert la porta a la Fiscalia a sol·licitar rectificar l’euroordre per incloure el delicte de sedició després que la justícia alemanya hagi rebutjat la rebel·lió. En una nova maniobra insòlita -i aprofitant un recurs de Jordi Sànchez que res tenia a veure amb l’extradició- el Suprem ha emès una interlocutòria en què recorda al ministeri públic que en la seva primera querella contra el procés ja va considerar l’opció de la sedició si no prosperava el de rebel·lió. El que no explica la sala d’apel·lacions, en aquest cas, és com encaixa aquest gir amb el relat de Llarena que ha obviat des de bon principi aquest delicte per poder recórrer a un altre -el de rebel·lió- amb penes de presó majors.

Però l’escrit no acaba aquí. El text menysté obertament la justícia alemanya per haver contradit la versió del jutge del Suprem, i insisteix en la violència tot introduint terminologia jurídica fins avui desconeguda com la “rebel·lió jurídica”.

Aquest, però, no és l’únic flanc descobert que té Llarena. El govern espanyol contradeia aquesta mateixa setmana la tesi del magistrat negant que s’hagi destinat un sol euro públic al referèndum de l’1-O. Una sospita que també ha dut els tribunals europeus que estudien l’extradició dels processats a l’exili a requerir més informació a la justícia espanyola per poder valorar l’acusació.

Tot plegat només fa que evidenciar la manca de consistència i coherència jurídica del relat del jutge, que ha deixat empremtes fins i tot de manca d’imparcialitat en el seus escrits. I és que l’arbitrarietat de Llarena -que la setmana passada rebia una salutació distingida de Felip VI en un gest d’agraïment poc protocol·lari però eloqüent- és ara el principal defecte de la causa major contra el procés, que ha acabat sumint l’Estat en un descrèdit sense precedents i que pot acabar posant en perill la culminació de la pròpia estratègia judicial. Quo vadis (“A on vas?”), Llarena?