El passat dimecres dia 27, el Parlament Europeu va aprovar la segona Comissió Europea presidida per Ursula von der Leyen per 370 vots a favor i 282 en contra d’un total de 688 emesos (fa cinc anys els vots a favor van ser 461 i en contra 157). Entre els vots no emesos obligats el de Toni Comín que no ha estat reconegut com a eurodiputat per no haver-se presentat davant la Junta Electoral Central (JEC) a Madrid per jurar o prometre la Constitució espanyola, ja que té una ordre de detenció per la seva actuació en el referèndum de l’1-O quan era conseller de Salut de la Generalitat.
En definitiva, la comissió va obtenir 31 vots menys que la mateixa Von der Leyen quan fou reelegida presidenta en votació secreta el passat 18 de juliol. I entre els vots en contra destaquen els 21 del PP espanyol (PPE) a la Comissió més escorada cap a la dreta de la història de la UE i en què per primera vegada figura un comissari d’extrema dreta, Raffaele Fitto de Germans d’Itàlia, el partit fundat per Giorgia Meloni, que es fa càrrec de la vicepresidència de Cohesió i Reformes, i on repeteix com a comissari, ara de Salut i Benestar Animal abans ho era de Veïnatge i Ampliació, Olivér Várhelyi, del partit populista d’ultradreta Fidesz-Unió Cívica Hongaresa de Viktor Orbán.
El partit hongarès, l’Acció de Ciutadans Descontents (Txèquia) i el Partit de la Llibertat d’Àustria van anunciar el 30 de juny de 2024 la intenció de fundar una aliança, Patriotes per Europa, de partits populistes d’ultradreta en el nou Parlament Europeu. L’aliança s’ha fet realitat amb la incorporació del Reagrupament Nacional (França), de la Lliga (Itàlia), de Vox (Espanya), del Partit per la Llibertat (Països Baixos), de Chega (Portugal), del Partit Popular Danès i de l’Interès Flamenc (Bèlgica) que, amb altres partits menors de Grècia, Letònia i Polònia, en total sumen 86 escons i són la tercera força del Parlament Europeu.
En aquest context de progressiva ultradretització del Parlament Europeu, el PPE del suposat "moderat" Alberto Núñez Feijóo ha decidit no donar suport a la Comissió de Von der Leyen perquè incloïa Teresa Ribera com a vicepresidenta primera de Transició Neta i Justa, i Competència a la fins ara ministra socialista de Transició Ecològica i vicepresidenta tercera del Govern d’Espanya de Pedro Sánchez. El PPE ha intentat arrossegar, sense aconseguir-ho, al grup Popular Europeu, del que forma part la Unió Demòcrata Cristiana (CDU) de Von der Leyen, a oposar-se a la Comissió per aquesta inclusió.
L’operació contra el nomenament de Ribera no tenia altre objectiu que desviar l’atenció de les responsabilitats, la manca de previsió i de reacció (il·localitzable durant hores) del president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, i del seu govern en la gestió del desastre de la dana. I alerta a les primeres mesures de Mazón, eliminar el topall retributiu pels nous càrrecs de la Generalitat i nomenar un tinent general i un general de brigada, tots dos a la reserva amb experiència en operacions internacionals de manteniment de la pau, per liderar, la vicepresidència i la Secretaria per a la Recuperació Econòmica i Social que s’ha d’ocupar de la reconstrucció en les comarques (l'Horta Sud, la Ribera Alta i la Ribera Baixa) afectades per la dana. En fi, Mazón, potser fruit de la seva pròpia inexperiència, desconfia de poder trobar civils capacitats per fer front a les conseqüències del desastre climatològic.
I pel PPE, per tapar tanta incompetència, improvisació, sacietat i grolleria, ho val tot, des d’oposar-se al nomenament de Ribera a donar crèdit, amb la complicitat de determinats sectors mediàtics, judicials i de les forces de seguretat, a la creixent allau de fake news sobre la corrupció en el PSOE i en l’entorn polític i familiar de Sánchez. Ara resulta que la "policia patriòtica" sí que existia i que la invenció de delictes inexistents no era una fantasia independentista, sinó l’assaig d’un cop d’estat jurídic-institucional que tenia -i té- com a objectiu impedir l’accés o la consolidació en el poder de les denominades forces progressistes a l’Estat espanyol i de l’independentisme a Catalunya. Política colpista i cada cop més roïna d’un PP que ha perdut el nord i que, arrossegat per Vox, cada cop s’assembla més a la ultradreta europea.
I tot plegat, en un context geopolític global molt imprevisible, amb un Donald Trump que espera només girar la cantonada de l’any que acaba per retornar a la Casa Blanca i a qui Vladímir Putin i Benjamin Netanyahu esperen amb ansietat i elogis. En aquest context, l’actitud del PP és una traïció no ja al govern espanyol, sinó fonamentalment al projecte europeu i els valors que fins ara el sustentaven. I això, sens dubte, és el més preocupant, perquè en aquesta cursa cap al suïcidi col·lectiu s’han unit un nodrit grup de partits populistes, de dreta extrema i d’extrema dreta que formen part de l’Europa de les Nacions Sobiranes, Patriotes per Europa, Conservadors i Reformistes Europeus (no ens portem a l'engany pels noms).
En efecte, segons el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, la suma del PIB (nominal) dels 27 integrants de la UE fa d’aquesta la tercera potència econòmica mundial (darrere i amb un PIB un 40% menor al dels Estats Units i només lleugerament inferior al de la Xina), a molta distància de les grans economies que segueixen, Japó, en quart lloc, amb un PIB que és només un 25% del de la UE, Índia, Regne Unit, Brasil, Canadà i Rússia, que apareix en novè lloc amb un PIB d'1.862.470 milions de dòlars (la UE, 16.641.391).
Tanmateix, aquest pes econòmic no té equivalent en la influència geopolítica global. I això és així fonamentalment per diverses raons, entre les quals destaquen la manca d’una política exterior consensuada i comuna enfront dels grans reptes mundials, des d’Ucraïna a l’Orient Mitjà, passant pel Sahel o l’escassa incidència a l’Amèrica Llatina o a l’Àsia; per la manca de concreció o del que, més enllà del paper de l’OTAN, entenen els diferents actors polítics europeus per "autonomia estratègica europea" en qüestions de seguretat i defensa que ha portat la UE a ser irrellevant -o gairebé- en conflictes com els de Gaza, l’Alt Karabakh, Líbia, ara de nou Síria i abans als Balcans o Geòrgia i sempre a l’Orient Mitjà malgrat que tenen lloc a Europa o a les seves portes.
També per ser incapaços d’usar el poder comercial (el conjunt de la UE és amb diferència el primer exportador i importador mundial) i per condicionar les relacions exteriors al compliment d’uns valors sinó estrictament democràtics sí a un respecte mínim dels drets humans més bàsics (només cal veure com de poc exigents són alguns governs europeus amb el govern de Netanyahu a pesar de les massacres a Gaza i el Líban o amb el de Putin per l’agressió a Ucraïna); per la incapacitat d’imposar unes polítiques no basades només en la coerció i la força militar i en la doble vara de mesurar els conflictes armats segons els actors que hi intervenen sinó en obrir camins de diàleg, a favor de l’entesa, del consens i de la pau.
En suma, per no ser abanderats en dotar d’una dimensió ètica a les relacions internacionals i ser incapaços d’aturar i combatre eficaçment el populisme i l’extrema dreta i les fake news i la desinformació que, en darrera instància, representen tot el contrari a una més gran cohesió europea basada en els valors democràtics i en el respecte al dret internacional humanitari.