El Mono Burgos mai va ser un jugador apreciat pel seu refinament dins i fora del camp. Com a segon entrenador del Cholo Simeone a l'Atlètic de Madrid, uns anys després, tampoc es va convertir en un exemple de comportament o de delicadesa. Era inevitable, per tant, que en el pas cap a convertir-se en comentarista a Movistar+ hi hagués un moment que acabés descarrilant. El comentari racista sobre Lamine Yamal en la prèvia del PSG-Barça ha posat fi, almenys per ara, a la seva carrera televisiva. Fa unes dècades, les paraules de Burgos haurien causat un impacte més reduït, perquè només les haurien valorat els qui seguissin el partit en directe, i perquè no existia tanta conscienciació sobre qüestions vinculades a la diversitat. Ara, l'efecte multiplicador de les xarxes va fer que l'escena fos viral abans de començar el duel a París. La disculpa a mitges, amb la fórmula covarda de demanar perdó a qui s'hagués ofès, només era el preludi de l'acomiadament forçat o voluntari.
Hauria fet el mateix comentari sobre guanyar-se la vida al costat d'un semàfor si en lloc de Lamine Yamal, nascut a Mataró i d'ascendència magrebina i sub-sahariana, hagués estat Pau Cubarsí, prototip d'estudiant pre-universitari català? Possiblement ni li hauria passat pel cap. I aquest és el substrat racista del comentari: pressuposar que, si un jugador com l'extrem adolescent del Barça, no funciona com a futbolista professional, només podrà acabar recollint diners al carrer per fer malabarismes amb una pilota. Seguint aquesta lògica, a banda, el comentari de Burgos també té un deix classista, fins i tot aporofòbic. "Els temps han canviat molt", va assegurar després de la disculpa a mitges, quan la pilota ja s'havia fet grossa. Segur que, per a l'exporter, els temps han canviat massa de pressa.
El problema, però, va molt més enllà. Els somriures còmplices dels seus companys de taula, amb la periodista Susana Guasch al capdavant, indiquen moltes coses. Cap de bona. La manca de reflexos per censurar un comentari com aquest pot indicar dues coses que no són imcompatibles: la sempre complexa gestió del directe o bé la tolerància innata a comentaris d'aquest tipus. Resulta curiós, perquè semblava que la sensibilitat sobre el racisme estava en màxims històrics després dels episodis protagonitzats per Vinícius Jr., jugador del Reial Madrid. Hauria reaccionat igual la taula de comentaristes? La tolerància amb el racisme deu ser selectiva, potser en funció de quina samarreta es porta posada.
Almenys aquesta vegada tant el Barça com el PSG van reaccionar amb rapidesa, fent que els jugadors no responguessinles preguntes de Movistar+, com a senyal de protesta. El canal que té els drets de la Champions a Espanya, comentari sobre Lamine Yamal a banda, també podria mirar què fan la resta de canals a Europa que emeten la principal competició de clubs. Al Regne Unit, per exemple, a la mateixa hora que el Mono Burgos estaven intervenint Thierry Henry i Jamie Carragher, dos exfutbolistes amb trajectòria i també amb cervell, dotats per la comunicació i amb ganes de parlar de futbol, no només de l'última polèmica -inflada o no- vinculada al Barça, al Madrid, a Xavi o a Luis Enrique.
Per tant, al darrere de tot això també hi ha un problema de nivell. Fins i tot de cultura. Amb excepcions honorables, sovint s'aposta per exfutbolistes que tenen -o tenien- carisma, que poden explicar en primera persona situacions que es viuen al camp, però que corren el risc de patinar quan la conversa va més enllà del futbol. Segur que el comentari del Mono Burgos podria ser justificable si se li deixen trenta segons per explicar-lo -malament quan cal una justificació del que es diu-, i és probable que no tingui maldat, però denota la latència del racisme existent. I el confirmen les rialles contingudes dels seus companys de taula. Que, per com acostumen a actuar, són més proclius a donar lliçons que a aplicar-les.