Benimaclet és un país boreal en la frontera de la ciutat de València atrapat entre hortes sobre les quals cada dia sobrevola el baf calent d’un monstre d’asfalt. Un país fendit de nord a sud per les vies d’un tramvia que constantment va i torna carregat de viatgers hipnotitzats, de parelles d’estudiants impacients per devorar-se, d’anònims i tristos funcionaris, doctes catedràtics d’universitat que conten estels amb els dits dels peus, espies de la boqueta nit amb les testes cobertes amb elegants barrets Bowler de color negre que tenen les butxaques dels seus llargs abrics de feltre totes plenes de lents convergents i mapes indesxifrables.

En aquest territori, a les vesprades, les campanes fantasmes de l’ermita de Vera i les de l’Assumpció de la Mare de Déu toquen a tempesta per aüixar el mal mar endins i aleshores tots els malfactors, espantats, corren a ocultar-se de la fúria revolucionària dins de la corona de l’alta palmera de la plaça.

És en aquest país indòmit on Rafa Xambó es mou, respira, on fa carasses de xiquet entremaliat a la solitud. En els seus carrers de poble és on escup la tristor com qui escup feliç pinyols d’albercoc en el bell mig d’una vesprada d’estiu. Potser no té més pàtria ni màtria que aquesta.

Xambó, que es guanya la vida ensenyant sociologia a la Universitat de València, ha fet i fa de tot: escriptor, cantant, columnista incisiu, combatent incansable contra la reacció que als valencians se’ns menja vius des de fa ni se sap el temps. Fou un dels precursors de la Nova Cançó al País València quan el 1974 va guanyar el Primer Premi del Festival Noves Veus de Sabadell. Ha enregistrat un munt de bons discos com Andanes o Cançons de la memòria trista. En algun cas es tracta de treballs molt genuïns com el de T’estimo tant. Sonets de Shakespeare a partir de les traduccions del clàssic anglès fetes pel poeta lleidatà Txema Martínez. Ha publicat també molts llibres. De tot el que ha escrit vull evocar el seu bellíssim Riu dels ulls, un intens viatge a la felicitat a través del laberint de la memòria.

Xambó també ha estat al capdavant de moltes batalles com la que va protagonitzar sent  membre del Consell Rector de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació contra l’infame tancament de RTVV per part de la secció indígena del partit espanyol més corrupte de la història. Quantes més en queden?

L’altra nit, Rafa, em va dur a sopar a un restaurant del seu reialme. El local, Ambra-Poble bar, de parets emblanquinades amb tocs de blau cel, amb el seu alegre pati d’accés, degué ser en el passat una caseta d’estiueig d’inspiració colonial que cal imaginar voltada de palmeres, tarongers, hortes fèrtils a tocar d’una cabalosa sèquia. En l’Ambra serveixen coques escaldades de dacsa, putxero de polp, figatells, aspencat, arrossos...

La nit que vam anar feia no res que l’amabilíssim Rafa Benedito ens havia descarregat del seu cotxe. Veníem del nostre poble, Algemesí, on havíem passat una hora llarga conversant sobre L’estiu dels brivalls al claustre del Museu de la Festa. Estàvem cansats i, també, molt contents de retrobar-nos. Entre unes coses i altres havia passat molt de temps que no ens veiem.

Rafa i jo ens portem més de deu anys. El vaig conèixer en farà vora trenta quan jo estudiava periodisme i vaig voler entrevistar-lo per a nodrir de material una columna sobre la seua trajectòria professional. Em va rebre en un lluminós pis a l’entorn del carrer de La Pau de València que tenia tot l’aire del refugi provisional d’un roder. En no res tots dos ens vam adonar que compartíem escenaris vitals, inquietuds, ires, dèries i, de seguida, es va establir una complicitat que ha durat fins ara.

Ens hem fet grans. Ho comentàvem burletes davant d’una taula d’embotits de La Vall de Laguar que no deuríem ni d’olorar per raons òbvies. Ens hem fet prou grans potser per a saber que la mort ens volta desmenjada com un gos solitari i desficiós. No podem fer res, però. La mort, vaig pensar en silenci mentre l’escoltava atentament, és l’absència definitiva del pare. (El d’ell i el meu). La mort és un avís permanent com el dring d’una  campaneta que se sent llunyana dins de la boira. La mort és res o ho és tot segons la penses o la ignores mentre t’atrinxeres en un moment de felicitat. Ben mirat, va concloure Xambó sorneguerament, si demà faltàvem tampoc no passaria res. Tot plegat, hem tingut una bona vida que ja la voldrien molts.

Tota la raó. El problema és que no tenim ganes de gos sinó moltes ganes encara de viure. Qui poguera guanyar uns anys a la velledat que avança? Qui poguera tornar amb tot el vigor al cor d’aquella ciutat que queia a trossos i on, això no obstant, vam ser tan feliços? "I ara us llegiria sencera l’Oda impossible a València que va escriure Enric Sòria... Sincerament, no puc i em dol de reconèixer el cant...", ha apuntat Xambó. Quina gran Oda, per cert, la de Sòria! Quina passió més embogida la que sentim per la nostra ciutat. Quina ciutat més estranya, escollida entre l’amor i el dolor que en diria Sòria.

Durant el sopar vam programar una passejada, pot ser que per a aquest mateix desembre al bosc de ribera que creix on el riu Magre desemboca en el Xúquer. L’albada en aquell paradís menut cura totes les tristors. Ja la volíem fer l’any passat. Una bona passejada i després d’esmorzar al centre del poble. L’amenaça del puto bitxo ens ho va impedir, però.

Durant la conversa vam arreglar també el país. Convinguérem que les expectatives inicials dipositades en el canvi polític, això després de patir una Transició fastigosa i dècades de domini absolut de la dreta, s’han esvaït. El marc mental del conservadorisme valencià, una versió sense gaires matisos de l’espanyol, és molt pesant. L'esquerreta, que en diria Joan Fuster, no sap com desempallegar-se’n i juga a disfressar-se de regionalisme ben intencionat per a no ofendre ningú.

Si fórem d’una altra manera ja ens conformaríem en anar passant, amb no tenir un Zaplana, un Fabra a la Generalitat, però no en tenim prou amb això. A més, sabem que estem rodats d’exiliats interiors que en silenci, tristament, van fent la seua i això ens dol.
El cas és que vindran dies pitjors i encara queda molta faena per fer. Qui no vulga veure-ho ja s’ho farà. No és moment per al desànim, però.

Després d’aquella nit, Rafa i jo, a penes hem creuat uns missatges per telèfon. Aquell sopar és un dels moments més entranyables que he viscut aquestes darreres setmanes que se m’han fet tan llargues. La veritat és que no hi ha hagut gaires alegries des d’aleshores. El que passa és que el novembre i les seues ombres xineses projectades sobre un cel crepuscular, aquest fred sobtat que ha arribat enmig de l’amenaça d’una nova ona de la pandèmia, m’ha deixat sense massa ganes de dir. No eixim de la puta terra de Bernat. Amb tot, les rutines, però, em mantenen alerta i, sobretot, em protegeixen dels silencis i de totes les distàncies que no voldria. No hi ha res més dolorós que un silenci no desitjat quan la vida de colp s’ha omplert tota d’ombres.

Sense les rutines no sé què faria. Cada matí, per exemple, no pot faltar la monòtona sessió de gimnàs. Des de dalt de la màquina de caminar, a través de l’ample finestral, observe com passen un darrere de l’altre els combois de la línia 4 del Tram que van i venen, igual que els de Benimaclet, carregats de passatgers fantasmes. Mentre camine estúpidament sobre aquella cinta per no arribar enlloc escolte en el mòbil la música del meu amic Rafa. Escolte les seues cançons de La dansa d’un temps nou. N’hi ha de tendres com El meu petit amor, Trist i sol o Cançó de Bressol, un delicat poema de Maria-Mercè Marçal. Cançons dures com l’adaptació del tema de Peter Seeger, Hiroshima, sobre un poema de Nâzim Hikmet que el mateix Xambó ha traduït. O Diners de sang amb música de Joan Palomares, un cant de revolta contra aquesta merda de món que va a la deriva on el cantant voldria que les places sempre foren en maig.

Demà al capvespre Xambó cantarà tots els temes de La Dansa a la Sala Russafa de València. Un disc, com ell mateix ha escrit, per mantenir-nos en l’esperança en plena pandèmia moral. M’agradaria ser-hi. Potser després faríem cap a l’Ambra i entaulats acabaríem d’arreglar el món. No podré baixar, però. Ja ho trobarem més prompte que tard. Ens hem promès el riu. Ens espera el riu, el nostre riu, aquest riu que s’ha d’endur totes les pors i ens ha dur un temps nou.