Per a Rajoy, "un plat és un plat", "un got és un got", però un referèndum pot passar, en un tres i no res, a deixar de ser un referèndum. La seva declaració davant del Tribunal Suprem mereix ser estudiada des del punt de vista semàntic i polític. Segons ell, les càrregues policials sobre l'1-O es van produir perquè es va "convocar la gent a un referèndum il·legal". Però al mateix temps ha afirmat que allò que es va convocar "no era un referèndum". En què quedem? Va actuar contra un referèndum o contra un no referèndum? En tot cas, si ho va ser, no està contemplat com a delicte en el codi penal espanyol. I, si no ho va ser, què fa tot un ex-Govern de la Generalitat assegut al banc dels acusats del Tribunal Suprem?

Diu Rajoy també que la "responsabilitat dels dirigents polítics" és "evitar" imatges com les de les càrregues policials de l'1-O. Està admetent, doncs, que va dimitir de la seva funció d'aturar la violència policial contra els ciutadans que van anar a votar? Puntualitza que ell no prenia decisions sobre el dispositiu policial, però quan un és president del govern és evident que forma part del seu càrrec donar directrius al seu govern. I, en tot cas, demanar explicacions si no s'ha procedit com pertocava. Però bé, resulta que l'expresident no "és conscient" de si aquestes explicacions es van demanar, com suposadament no ha estat mai "conscient" d'altres assumptes pels quals el seu propi partit va acabar condemnat per finançament irregular.

En tot cas, la revelació de Rajoy no és menor. D'entrada, perquè contradiu el relat de la Fiscalia. En tot cas, si es dona per bona l'afirmació que l'1-O no va ser un referèndum, queda aclarit que els cossos policials van pegar gent per una votació que, teòricament, no tenia transcendència. I que el concepte de violència que té l'expresident s'associa a les protestes i les manifestacions de la ciutadania i no als cops de porra i les pilotes de goma contra votants pacífics. Sigui com sigui, ni l'exlíder del PP assumeix la responsabilitat de l'actuació policial ni tampoc qui va ser la seva número dos, l'exvicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, que ha fet minvar de 400 a 93 els agents presumptament ferits. El miler de votants agredits resulta que mai els va veure ni comptabilitzar.

Tampoc Sáenz de Santamaría té clar algun dels conceptes clau. Per exemple, si la declaració d'independència va ser o no una declaració d'independència. Que no sap si es va publicar -no era gaire complex saber-ho- ni si es va votar. Aquest detall tampoc és menor tenint en compte que hi ha un judici al Suprem que el seu propi govern va instigar. A veure si resulta que tot plegat deriva d'una confusió del govern del PP i que es va aplicar un 155 i destituir tot un Govern per la simple lectura d'un preàmbul que mai ha tingut efectes jurídics. O potser es tractava d'això, de no tenir en compte quines accions van quedar en el terreny de les paraules perquè així amb un 155 es treia del mig uns dirigents polítics pensant que les urnes del 21-D jugarien per fi a favor del govern espanyol i que l'acusació per rebel·lió seria la garantia de l'"escapçament". 

Segurament no imaginaven Rajoy i Sáenz de Santamaría que un any després ells serien els escapçats. Tampoc que la seva acció de derivar als tribunals una causa política acabaria sent una condemna per al propi PP, que veu ara com Vox creix i gaudeix de la plataforma que té com a acusació al Suprem mentre els seus votants queixalen les expectatives de Pablo Casado. O potser hi ha qui s'ho mira, tot plegat, amb un somriure murri sota la lògica del premi de consolació. Al cap i a la fi, va ser Casado qui va estroncar la carrera de Soraya per ser la successora de Rajoy.