Me n’he anat fins a la Rambla de Catalunya i he caminat davant la Gran Via, allà davant la seu del Departament d’Economia. Llaços i post-its grocs per deixar missatges a les portes dels garatges on la Guàrdia Civil no va voler aparcar els seus cotxes l’any passat. Es van estimar més infringir la llei i deixar els seus vehicles, amb armament a la vista (2a infracció clara), com una mena d’esquer que busca algú que hi piqui.

La jornada havia sigut prou tortuosa per la quinzena de detinguts de diferents àrees del Govern, l’escorcoll a Economia i el setge a la seu de la CUP del carrer Casp, sumat amb les jornades prèvies a Constantí i Valls, amb la cerca infructuosa de les paperetes de l’1 d’octubre. A més, l'escala dels creuers policials dels piolins enrarien l’ambient. Aquest migdia, a les terrasses dels restaurants de davant la conselleria hi havia qui endrapava uns gambots d’aquells que conviden a anar-hi a cavall.

Ara fa un any, un periodista francès va ser el primer d'enfilar-se al sostre del cotxe policial, el van seguir en gest mimètic d’altres fotògrafs i càmeres que no volien ser menys. Aquella talaia on també es van enfilar Jordi Sànchez i Jordi Cuixart per demanar als més de 40 mil manifestants que giressin cua, que la comitiva judicial ja havia fet el fet. Tot engegat des del jutjat n13 que ha fet el paper sucursal del Suprem i l’Audiència.

Un aiguabarreig procedimental que diuen els professors de dret que obliguen a llençar la gorra al foc. Com aquesta llum sobre els correus interns dels jutges que són la mostra d’allò que les interlocutòries de Pablo Llarena posen en net i sense insults. Com per anar dient que els presos són comuns. És clar que els comentaris i consideracions dels jutges sobre els processats independentistes també en són, de comuns. Llenguatge tavernari que ens dona en safata una imatge d’allò que pensen aquells que hauran de jutjar el Govern que teníem ara fa un any. No, que diu que aquests no seran els que els jutjaran. Quin descans! Però són els mateixos que multen i investiguen un company que es va aventurar a criticar els policies de l’1 d’octubre.

El calfred a l’espinada s’hi passeja com per qui es passeja per la Rambla de Catalunya avui. Ara fa un any s’hi encenia l’escalada d’un guió escrit, no en una Moleskine, sinó en un xat tavernari. L’embat sobre qui amenaça els fonaments de l’Estat, ves que no siguin aquells que el defensen, els que el fan trontollar amb més força.