La historiografia franquista sol coincidir en l’observació dels canvis que es van produir en el posicionament del regim franquista des de l’any 36 i fins al moment de la mort de Franco. Preston, Payne o Casanovas, des d’angles ben diversos, adverteixen del punt d’inflexió que va suposar la Segona Guerra Mundial en el missatge polític de Franco. Fins i tot en el més que atraient llibre de Vicenç Sanchis Franco contra Flash Gordon es recorda que la mateixa censura va canviar els seus objectius a mida que canviava el panorama internacional, i així, de simpatitzant de les causes alemanya i italiana (nacionalsocialisme i feixisme), va acabar auto convertit en vigia de les llibertats occidentals enfront l’amenaça comunista, que en l’imaginari franquista (i de Carrero Blanco) anava sempre de la mà d’un contuberni judeo-maçònic.

La capacitat de Franco de reescriure la seva biografia a conveniència del moment polític no escapa a la lupa de l’historiador, però durant el seu present funcionà, ajudada sense dubte per la sistemàtica destrucció de tot allò que pogués significar-ne prova en contra. Però sols ho feia Franco? O forma part d’una manera de ser generalitzada en el nostre entorn?

La manera amb què els partits polítics canvien arguments i fins i tot ultrapassen les fronteres de la ideologia que suposadament els és pròpia és digna de menció. El tema d’actualitat aquests dies és el de les pensions. Que partits que es diuen liberals intueixin la importància del vot jubilat i acabin reclamant el que saben que és insostenible a curt termini ens diu fins a quin punt es reescriuen els programes electorals a cop d’enquesta. El que s’han d’apujar no són les pensions, tenint en compte que Espanya és un dels països on el risc de pobresa de les classes passives és menor. El que ha de millorar són altres coses: la qualitat dels sous (el que significar repensar els sistemes de cotització), les oportunitats de la gent jove i (ben) preparada, l'equiparació de sous entre homes i dones, la conciliació real mitjançant la reforma horària que equipari els nostres usos del temps amb els de la resta d’Europa. Sols així la pensió de jubilació no s’haurà de dedicar a pal·liar l’atur de les famílies i sols així es dignificarà el teixit productiu del país.

Per això, quan sento lliberals de pega parlar de sumar-se a la irreflexiva reivindicació de l’esquerra de què s’apugin les pensions més de l’1 per cent (la xocolata del lloro en cada pensió minsa i un terrabastall en el conjunt de l’economia, que afectarà qüestions tan essencials com la formació de les classes treballadores per al futur tecnològic) em ve al cap Franco i la seva reformulació constant del seu regim. Salvant, evidentment, totes les distàncies, sembla la construcció de l’ideari a cop d’enquesta.