El Parlament de Catalunya ha aprovat finalment aquest dimecres els pressupostos del referèndum. Així l'ha presentat el Govern i la coalició que li dona suport parlamentari i així ho ha entès la CUP, que ha optat per un “sí crític” als comptes per facilitar la convocatòria d'una consulta d'autodeterminació, com a màxim, el setembre vinent.

Amb els pressupostos aprovats –que tot apunta que poden acabar al Tribunal Constitucional- el Govern ha de posar la directa per convocar el referèndum. Només l'ús de la força per part de l'Estat justificarien que després de l'estiu els catalans no poguessin votar en un referèndum vinculant i que, posteriorment, se n'apliqués el resultat. Ara és l'hora, per tant, que el Govern acceleri els preparatius i que comencin les campanyes del “sí” i, tant de bo, del “no”.

Precisament la manca de mobilització dels contraris a la independència –es mobilitzen precisament contra votar- és un dels factors que pot desvirtuar-ne el resultat. L'única manera d'aconseguir-ho és precisament demostrar la voluntat de celebrar-lo i d'aplicar-ne el resultat. Deixar clar que qui vulgui decidir el futur polític del país ho haurà de fer participant al referèndum i que, com a la taula d'en Bernat, qui no hi és, no hi és comptat.

L'unionisme ha aprofitat l'aprovació final dels pressupostos per organitzar una bronca a l'hemicicle. Amb estratègies pròpies de filibusterisme polític, aquest dimecres han intentat ajornar la votació. És un avís a navegants del que vindrà les properes setmanes amb més recursos, més tribunals, més crispació i més inhabilitacions. Davant d'aquest escenari, amb quina legitimitat reclamen “llums i taquígrafs” per debatre la llei de transitorietat jurídica?