Un any de guerra a Gaza, 1.200 israelians morts i 42.000 palestins, crisi humanitària, desplaçaments forçats de població (dos milions de persones) i una destrucció devastadora que afecta gairebé la totalitat de les infraestructures (hospitals, escoles, centres de refugiats de l'UNRWA, subministrament d’aigua i electricitat, xarxa de comunicacions...), el dret internacional humanitari trepitjat i vilipendiat, l’ONU i la comunitat internacional desautoritzades i humiliades; tres setmanes de guerra al Líban, 2.000 libanesos morts, un milió dos-cents mil desplaçats, destruccions parcials d’edificis al sud del Líban, a Beirut i a la vall de la Bekaa, a la frontera amb Síria, carreteres bombardejades i tallades, ocupació parcial de la franja del sud del país limítrofa amb Israel i clares conculcacions del dret internacional.
I davant de tant d’horror les amenaces per part de les dues potències antagòniques de l’Orient Mitjà no cessen sinó que s’incrementen cada dia que passa: Benjamin Netanyahu, en referència a l’atac amb míssils de l’Iran contra Israel de l’1 d’octubre, "el règim de l’Iran ha comès un gran error aquesta nit i pagarà per això". Resposta Guàrdia Revolucionària iraniana: "Si Israel s’hi torna, repetiran l’atac amb més força".
Mentrestant, el món conté la respiració perquè aquest intercanvi de testosterona apunta a les portes de l’abisme. I al darrere un dramàtic i llarg camí d’errors, de despropòsits i d’una ocupació, amb els seus milers i milers de víctimes, que fa massa temps que dura. La creació de l’Estat d’Israel (1948) va implosionar el Pròxim Orient, en paraules de George Corm, i el pecat original d’aquest enfrontament secular entre àrabs (i des de 1979, també l’Iran) i israelians no és altre que l’ocupació de les terres palestines i l’obsessió del sionisme de dretes d’expulsar els palestins del que denominen el Gran Israel, apropiant-se així alhora del territori, de la història i de la memòria.
En la persecució d’aquest objectiu, l’actual govern de Netanyahu, el més decantat cap a l’extrema dreta de tota la història d’Israel, està portant a límits impensables la deshumanització dels palestins -i ara dels libanesos- que a ulls dels radicals sionistes del govern i dels militars i, lamentablement, d’una part important de la societat israeliana cada cop més dretanitzada i militaritzada han deixat de ser persones per esdevenir, en el millor dels casos, números d’objectius a destruir i, en el pitjor, animals que cal eliminar sense commiseració.
De la dretanització de la societat israeliana dona compte l’absència del partit d’esquerra Mérets a la Knesset (Parlament d’Israel), membre de la Internacional Socialista i del front de la pau, que en les darreres eleccions (novembre de 2022) només va obtenir el 3,16% dels vots i, per tant, no va poder superar el tall del 3,25% necessari per obtenir representació. De la mateixa manera els diferents moviments, associacions i plataformes del front de la pau, sovint integrats per palestins i israelians, (Pau Ara, B'Tselem, Dones de Negre, Dones construeixen la pau, Dones del Sol, Trencant el silenci, associació de soldats israelians veterans que han denunciat la deshumanització que duu a terme l’exèrcit israelià dels palestins, Shministim, Combatents per la pau) cada cop tenen més dificultats per subsistir i alguns han desaparegut. I aquesta mateixa pulsió criminal i de deshumanització de l’enemic nia també en les organitzacions terroristes i en les opcions polítiques supremacistes i en els règims totalitaris d’arreu del món.
És una pulsió que arribà al seu zenit amb el tractament donant pel règim nazi als jueus durant la Segona Guerra Mundial. I es fa difícil d’entendre que els descendents d'aquells que van sobreviure l’Holocaust siguin capaços d’arribar als nivells de deshumanització, de destrucció i, sobretot, de bombardejos massius i indiscriminats contra la població civil que les Forces de Defensa d’Israel (FDI) estan duent a terme des de fa un any a Gaza. Amb les seves criminals accions militars, Netanyahu està malbaratant tot el crèdit obtingut pel poble jueu com a víctima de l’Holocaust. De la mateixa manera que les milícies del radicalisme confessional islàmic i els règims teocràtics i les seves concepcions espúries de l’islam, com la discriminació de gènere, el terrorisme i la intransigència dogmàtica, estan malbaratant des de fa temps tot l’humanisme i la riquesa cultural d’una de les grans religions monoteistes. Malauradament, en el cas de Palestina, com alguns ja varen advertir llavors, amb el fracàs de la pau dels laics (Acords d’Oslo) arribaria la guerra dels fonamentalistes. I, per part israeliana és Netanyahu qui lidera avui, per interessos propis (sostreure’s a l’acció de la justícia no és pas el menor), aquesta guerra.
En definitiva, la guerra actual està portant al màxim, per ineficaç i per utilitzar una doble vara de mesurar segons es tracti d’Israel o dels palestins i els països musulmans, el descrèdit de l’ordre liberal i de la governança basada en Nacions Unides amb un Consell de Seguretat amb dret a veto cada cop més qüestionat. I això passa perquè segons qui no respecta el dret internacional o el dret humanitari internacional no té conseqüències. Així, després d’un any de massacrar la població de Gaza encara és l’hora que molts països occidentals, començant pels Estats Units que continua subministrant armes a Israel, condemnin les seves accions, mentre que la condemna al bombardeig de l’Iran contra Israel, en resposta a assassinats selectius fets per Israel a Teheran, Damasc i Beirut, va suscitar de manera immediata una condemna gairebé unànime dels països occidentals. I ja sabem que el règim de l’Iran és una teocràcia, una despietada dictadura que conculca els drets humans i les llibertats dels seus propis ciutadans i molt especialment de les dones. Però, quan parlem de Gaza estem referint-nos, no a Hamàs, sinó als centenars de milers de persones contra les quals es dirigeixen les accions criminals de les FDI, persones innocents, dones, nens, ancians. Tant d’horror és possible perquè abans el supremacisme jueu -present avui en el govern d’Israel- ha deshumanitzat les futures víctimes.
I una reflexió final. Més sorprenent encara, el Partit Demòcrata dels Estats Units està caient en aquest parany de l’extrema dreta israeliana (el Partit Sionista Religiós i un Likud cada cop més escorat per Netanyahu cap a posicions radicals i intransigents) i malmetent les opcions de Kamala Harris en les eleccions de novembre per fer costat a un fanàtic que amenaça de convertir l’Orient Mitjà en un polvorí. I no és cap excusa la por de perdre el vot jueu, perquè el jueu de classe mitjana i liberal, que és el majoritari, sempre ha votat demòcrata (altra qüestió són els grans lobbies econòmics que són republicans), i, en canvi, el que està en joc és un vot que Harris havia aconseguit mobilitzar gràcies al debat amb Donald Trump, el vot jove i el musulmà (un vot que no és només el de les persones procedents de països àrabs o musulmans, sinó a un nombre força més important d’afroamericans musulmans nets de les massives conversions del període de la Gran Depressió del segle passat).
I, tanmateix, i per concloure, davant de tanta desesperació una gota d’optimisme: davant la brutalitat i la magnitud dels crims que s’estan produint a Gaza, per primera vegada, es percep un canvi d’opinió i una reacció contrària a la barbàrie de la guerra, que no de suport a Hamàs, entre l’opinió pública mundial liderada sovint pels joves, també a les universitats dels EUA. Netanyahu és avui el pitjor enemic d’Israel, només cal que la majoria d’israelians en prenguin consciència.