Tot sovint, als periodistes els (ens) agrada posar una mica més de pa que de formatge. És allò de vendre la informació de manera seductora perquè pugui ser atractiva pel lector, l'oient o l'espectador. Fer-ho és lícit, fins i tot necessari, per seguir mantenint viva la flama de la relació amb un receptor permanentment assetjat per la informació fàcil, banal del clickbait. Retòrcer la realitat per un bon titular té uns límits. Ara bé, el ciutadà també ha de tenir present que amb el seu dret a la informació passa com amb el dret a vot. Implica una responsabilitat a l'hora d'exercir-lo. La responsabilitat de diversificar, sempre que es pugui per ampliar perspectives i, sobretot, la d'intentar, en la mesura del possible, llegir o escoltar-se les notícies fins al final. En bona part, pensar que això és possible és més aviat una quimera, com ho és creure que la majoria de gent es mira a fons els programes electorals.

Aquesta setmana hem tingut un exemple de com el relat i la realitat no sempre van de la mà. Ni en política, ni en periodisme. Ha passat amb el pompós titular que Puigdemont amenaça de fer pinça amb el PP per derrocar Pedro Sánchez amb una moció de censura. La notícia surt d'una conversa informal, privada, que va tenir l'expresident amb el cap de files del PP al Parlament Europeu, Manfred Weber, durant una gala d'un diari internacional, Político. No hi ha cap tall de veu. La informació beu de "fonts coneixedores de la conversa". De seguida, els mitjans, especialment a Madrid, s'agafaven a aquest desafiament de Puigdemont.

La realitat, però, és que en aquest relat hi ha molt més pa que formatge. La realitat és que perquè prosperés una moció de censura contra Pedro Sánchez, Junts hauria de votar a favor d'un candidat proposat pel PP. Que podria ser independent, sí, però seguiria sent un candidat del PP. No només això, perquè la carambola fos possible, els vots dels de Puigdemont haurien de sumar-se als de la ultradreta. I fins i tot així no n'hi hauria prou, perquè caldria comptar amb la col·laboració d'Esquerra. Im-pos-si-ble, sobretot en el curt termini. Algú s'imagina Junts embrancant-se en aquesta operació d'abraçar el PP pocs mesos abans d'unes eleccions?

Una altra cosa serà que s'opti per un camí intermedi, com va fer Esquerra (i el PDECat) fa gairebé cinc anys. Els republicans havien fet president Pedro Sánchez pocs mesos abans. Però el van fer caure tombant-li la llei més important de qualsevol govern, els pressupostos, obligant-lo així a avançar eleccions. A les files socialistes va calar el fred de peus davant la informació que Sánchez hauria acceptat la proposta de Quim Torra d'asseure un mediador internacional a la taula de negociació. Us sona? El líder del PSOE, el president d'Espanya, ho va afirmar clar durant el debat d'investidura: en política cal fer de la necessitat virtut. Aquesta setmana ha vingut a dir el mateix però amb altres paraules. Quan Sílvia Intxaurrondo li pregunta què ha passat perquè hagi passat de negar l'amnistia durant la campanya electoral a promoure-la, ell respon: "Ha passat el 23 de juliol". I afegia que "en política, com en la vida, cal optar entre les solucions ideals i les possibles". Farien bé de prendre nota a Esquerra i Junts. La carta de prémer el botó nuclear la té l'independentisme, sí. Però ha de calcular bé quan fer-lo servir, si és que acaba sent necessari. Dilluns, Sánchez presenta nou llibre, Tierra firme.