L'emperador va nu, molta gent ho ha dit... però ara ho ha dit algú proper a l'emperador. Ho ha fet qui governa amb ell. Molta altra gent encara no ho veu. No, no és un conte.
 
Aquest dilluns, una de les veus que ho ha plantejat amb més claredat quan el Parlament havia de decidir com respondre a la retirada de la condició de diputat al President Torra ha estat Sergi Sabrià. Sabrià, president del grup parlamentari d'ERC, ha afirmat: "No podem alimentar relats màgics"
 
Ha sonat a punt i apart o a punt i final, ja es veure què passa després. També podria ser un punt i seguit. ERC ha participat d'aquests relats màgics, i en els darreres mesos ha anat girant per allunyar-se d'aquestes posicions. Ara sembla, que el gir és definitiu. Ho sembla.
 
Els relats màgics no són l'únic problema que tenim en el conflicte sobre l'autodeterminació de Catalunya. N'hi ha molts d'altres, començant per les vulneracions de drets i la pèrdua de llibertats que massa gent viu. La necessitat de parlar dels relats màgics no és una evasiva per no parlar d'altres coses, però intentem anar per parts i que una realitat no ens faci perdre de vista les altres.
 
Relats màgics. Què són els relats màgics? Sabrià no els ha definit, però podríem entendre que un relat màgic és aquella construcció discursiva que ens fa pensar que existeix una realitat que no és al nostre abast, que no és real. Sabrià ha intervingut per defensar la posició d'ERC en el cas Torra. ERC considera que s'ha de defensar el president, que s'ha de denunciar el segrest del seu vot, i que cal defensar, també, el Parlament. No fer cas de la retirada de la condició de diputat del president Torra podria comportar la invalidació de la vida parlamentaria. Això no implica, al seu parer, que no pugui continuar sent president i participar de la vida parlamentaria.  
 
Davant d'aquesta posició, el mateix president Torra, el seu grup parlamentari i altres sectors independentistes han qüestionat la decisió d'ERC i fins i tot s'hi han enfrontat. Ho han fet defensant que cal mantenir la figura del president i la seva condició de diputat com a màxima representació de l'autogovern. Quim Torra o Josep Costa, vicepresident del Parlament, no han parlat en aquest cas de desobeir. Altre gent sí. Cal desobeir allò que arriba de la Junta electoral, del Tribunal Suprem... Torra, Costa, ho plantegen de manera diferent. No cal desobeir allò que directament no cal obeir. Per sobre d'allò que diu la Junta Electoral o el Tribunal Suprem estaria la sobirania del Parlament.
 
Una part important dels relats màgics d'aquests anys han incorporat la desobediència civil com a concepte mobilitzador, rupturista, transformador, positiu, ben vist per amplis sectors de la societat.  El suport a la desobediència és un indicador de com ha canviat aquesta societat. Ha passat de ser un tipus d'acció molt minoritària fins al període de mobilització actual a estar molt present en les intervencions públiques. La desobediència en molts casos semblava que ho podia tot, n'hi havia prou d'esmentar-la per aconseguir els objectius proposats. S'ha banalitzat, i es banalitza, la desobediència. La desobediència, com l'autodeterminació i la independència, és massa important per permetre aquests usos.
 
La desobediència mai ha estat un repertori d'actuació de sectors d'ordre i ben posicionats de la nostra societat, no els ha fet mai falta. Però com parlar malament de la desobediència quan tanta gent comença a defensar-la? El procés català sempre s'ha mogut entre l'astúcia i la desobediència. Mas representa molt bé l'astúcia. L'astúcia que el portava en una mateixa entrevista a dir que Rosa Parks era un referent i a continuació afirmar que ell no estava per fer desobediència.

El president Mas el 2016, veient aquest creixement dels suports a la desobediència, i volent distanciar-se de les accions que podia comportar, va arribar a afirmar rotundament: "La desobediència és un marc mental que ha intentat imposar la CUP".  Torra també s'ha mogut en aquests equilibris, fent un pas més cap a l'abisme on ens trobem. Torra ha fet orfebreria verbal per dir que desobeïa a la Junta Electoral i, a la vegada, que no calia obeir-la i per això mateix no la desobeïa.
 
Sabrià, també, ahir dilluns va formular una pregunta en veu alta que contribuïa a mostrar la nuesa de l'emperador: "Com ens apropen a la independència aquestes desobediències?" I va arribar a parlar de "desobediència estèril". Sabrià planteja una pregunta que segurament ha estat massa absent en tot els anys de "procés", i això ha alimentat els relats màgics.
 
És temps, millor tard que mai, de fer-nos les preguntes que no ens hem fet aquests anys, de desmuntar relats màgics, de debatre el paper que pot tenir la desobediència civil per construir democràcia. Voler la independència de Catalunya no és un relat màgic, no ha d'estar fora del debat. Voler transformar la societat des de la desobediència no és un relat màgic. Tractem-nos com a persones capaces de pensar per elles mateixes, d'entendre dificultats, de pensar a curt termini i a llarg, conscients que vivim en societats diverses i plurals on allò que vulguem unes i altres, tot i ser contradictori, pugui ser igual de legítim. Tractem-nos com a persones que volem entendre'ns.