Les recents eleccions municipals han tornat a evidenciar la necessitat de revisar quins sistemes electorals permeten trobar el millor l’equilibri entre la representativitat i la governabilitat de les ciutats i pobles. Sovint, els pactes postelectorals responen amb intercanvis de poder, interessos extralocals i poc en la comunió dels programes electorals. Cal comparar els models europeus de democràcies molt consolidades i, en la majoria, disposen de mecanismes per escollir directament l’alcalde i donar una majoria reforçada a les llistes més votades, en primera i segona volta.

Els resultats de les eleccions municipals del 28 de maig a Catalunya van deixar un mapa molt fragmentat i que requeria pactes complexos. L’abstenció va ser la protagonista amb un 44,44%, majoritàriament del votant independentista. El PSC va guanyar les eleccions amb 712.949 vots, malgrat que va perdre 53.287 vots respecte a les anteriors del 2019. Junts va ser la segona força, 554.115, amb un increment de 16.667 vots. ERC la tercera força, 519.833, amb menys de 300.000 vots. Els Comuns,266.061, amb pèrdua de 36.538 vots. El PP, 247.113, amb un increment de 138.844 vots. Vox amb 150.653. La CUP amb 133.403, amb pèrdua de 43.827 vots. Ara Pacte Local, PDECat, amb 58.021 vots i ensorrada de Ciutadans, amb 36.710, amb pèrdua de 241.114 vots. Finalment Junts ha aconseguit 334 alcaldies, ERC 329 i PSC 130, 24 CUP, 5 PP, 8 Comuns, Ara PDECat 13 i la resta independents. En 680 dels 947 municipis de Catalunya hi va haver majoria absoluta: 265 ERC, 260 Junts, 58 PSC, 13 CUP, 1 PP, resta independents. En el 57% dels ajuntaments amb majoria absoluta el partit guanyador és independentista. En la resta, els pactes responen a geometria variable, Junts i ERC, Junts i PSC, ERC i PSC.

El pacte a Barcelona de PSC, Comuns i PP desplaçant a Junts, Xavier Trias, la llista més votada, ha evidenciat que les raons pels pactes locals estan lluny de compartir programa per a Barcelona si no coincidència per vetar a Xavier Trias i a Junts a l’alcaldia. Raons d’estat contra l’independentisme han propiciat el pacte. Barcelona ha suposat pel PSC-PSOE un maquillatge dels mals resultats a Espanya. Pel PP raons d’estat que minimitzen els pactes amb Vox a molts ajuntaments i a moltes comunitats autònomes. Pels comuns, igual que l’any 2019, negant a un partit independentista governar la ciutat de Barcelona. Sense cap escrúpol fa quatre anys Ada Colau va accedir a l’alcaldia amb els vots de Ciutadans, de Manel Valls. Ara han aplanat el camí de l’alcaldia a Jaume Collboni, junt amb els vots del PP, impedint que Junts i ERC governin i conservant càrrecs de confiança al consistori i pendent dels càrrecs supramunicipals.

Catalunya no disposa de llei electoral pròpia i les circumscripcions i escons són regulats per la disposició transitòria de l’Estatut d’Autonomia de Sau de l’any 1979. Ens regim per la LOREG, llei orgànica de règim Electoral General de l’any 1985.

Al Regne Unit en les eleccions municipals els ciutadans tenen tres paperetes: una per votar directament l’alcalde, la segona pels regidors del municipi, indicant la primera i la segona preferència i la tercera pels regidors del districte en ciutats grans. Si un dels candidats obté més del 50% dels vots resulta escollit. Si cap té majoria absoluta, dels dos més votats s’escull el de més vots directes en la primera preferència.

A Alemanya el vot és directe i llistes obertes. Els alcaldes són escollits directament pels ciutadans i els regidors són escollits per majoria absoluta o en segona volta. A França les eleccions municipals són una combinació entre els comicis majoritaris a dos voltes i les proporcionals. Les llistes que aconsegueixen més del 50% i el 25% dels inscrits tenen la meitat dels regidors, la “prima majoritària” i la resta proporcional entre les llistes  que tinguin més del 5%. En el cas que no hi hagi majoria absoluta segona volta que poden mantenir-se les formacions amb més del 10%. A Itàlia, en els municipis de més de 15.000 habitants, els electors poden votar directament l’alcalde i els regidors. També segona volta sí, no hi ha majoria absoluta.

En molts sistemes electorals s’intenta que els ciutadans escullin el més directament possible l’alcalde i els regidors. Qui guanya té fórmules de més governabilitat. Hi ha qui critica aquests sistemes per presidencialisme, per donar excés de protagonisme a la persona i menys a les formacions polítiques. Igualment, les crítiques consideren que la prima de reforç va en contra del pluralisme.

Cal considerar que els municipis, pobles i ciutats, necessiten governs estables que responguin a programes clars fruits de les propostes electorals o dels acords pel govern. El contracte electoral ha de ser el programa per a la ciutat o poble, amb l’explicitació de la ideologia de cada formació, però no podem convertir els plens en parlaments. Preferim votar directament a l’alcalde de la nostra ciutat o poble? Volem estabilitat de govern i acords de govern transparents? En el cas que no hi hagi majoria absoluta volen deixar en mans dels partits els pactes de govern o preferim una segona volta com a molts estats del món?

Desconec si aparcarem de nou el debat o si serem capaços de consensuar les normatives electorals, però en qualsevol cas és ineludible revertir el descrèdit de la política i l’abstenció. El repte és sumar representativitat i governabilitat.