Per commemorar el 39è aniversari de les grans manifestacions de 1977 ahir uns quants milers d’andalusos van saltar alegrement al carrer –Andalusia és “el país alegre de la gent trista”– reivindicant el dret a decidir. Va ploure molt ahir a Sevilla i potser l’aiguat va dissuadir una part de l’assistència, la més trista, però, en tot cas, aquesta mateixa manifestació és inimaginable en altres punts de l’Estat. I també a Sevilla fa només uns anys. Andalusia és contrast. D’un costat, fa de viver de les veus més agressives contra el procés independentista català, de l’unionisme espanyol més intransigent. De l’altre, una part mínima però activa de la societat mira cap a Catalunya i s’hi identifica.

No va ser, la d’ahir de Sevilla, una manifestació exactament i exclusivament independentista. Entre els convocants hi havia, per exemple, Podemos i Izquierda Unida, dos partits que no van més enllà de reclamar el dret a decidir allà on hi ha una demanda social que ho justifica. Però les consignes van anar superar de bon tros la tebior habitual dels defensors d’una Espanya federal o confederal. Segons les cròniques, hi havia molt de nervi independentista en la manifestació.

I hi havia, també, el mirall i el reflex catalans. Pura Sánchez, de l’Assemblea Andalusa, va declarar que “alguna cosa passa, es mou i Catalunya inspira com fer-ho”. Alguns dels assistents comentaven que si Catalunya aconsegueix esdevenir una república, “tot això anirà a més”. Potser sí, potser Catalunya és molt més exemple i reactiu del que semblaria per les salmòdies habituals de Susana Díaz o Iñigo Urkullu. O potser la por a un cert efecte del reflex català també justifica en part aquestes declaracions.

Sigui com sigui, hi ha una part de la societat considerada espanyola que mira cap a Catalunya amb esperança. La manifestació d’ahir a Sevilla n’és una petita mostra. Només cal demanar a aquests milers d’andalusos i als que en comparteixen la reivindicació però no van sortir al carrer que s’expressen més. Que vencin la por, la inèrcia o la comoditat. Que expressen amb més vitalitat la solidaritat amb els catalans que volen ser lliures amb ells. Perquè ningú no torni a confondre més tot Andalusia amb Susana Díaz.

Seria més justa i rica una república andalusa? En tot cas, seria molt més del que ha estat des que Espanya li va adjudicar el paper de cortijo.