Canviar clixés és, en l’anàlisi política, una de les coses més difícils que hi ha. Una tesi, ja sigui sobre les enquestes o sobre com vota tal o qual col·lectiu o comarca, pot ser com unes sabates velles. Potser no queden prou bé però són còmodes de portar. És el que pot passar en aquesta precampanya, i en la campanya que vindrà, amb el famós vot dual. És –amb raó– un clàssic entre els clàssics de la política catalana i afecta els votants de les formacions abans nacionalistes i ara independentistes. Hi havia una part, gens menyspreable, de l'electorat que al Parlament de Catalunya votava CiU o ERC i a les generals optava per passar-se al PP i al PSC-PSOE, o per quedar-se a casa.

A les darreres eleccions espanyoles, tant a les de 2015 com a les de 2016, l’esquema encara es va repetir. Aleshores els grans beneficiaris ja van ser uns nouvinguts, els comuns. Segons les dades del CEO recollides per Jordi Muñoz, un de cada cinc votants del bloc del sí a les eleccions del 27 de setembre de 2015 reconeixia haver-los votat al Congrés. I gràcies a això van guanyar les eleccions generals a Catalunya dues vegades seguides, el 2015 i el 2016. Segurament aquest fet –a més dels equilibris interns– explica que, malgrat que la seva gran frontera de vot és amb el PSC, Ada Colau i companyia hagin optat ara per situar a la llista del Congrés els seus dos perfils més sobiranistes: els tinents d'alcalde barcelonins Jaume Asens i Gerardo Pisarello. Així, els dos milions de vots que Junts pel Sí (la coalició de CDC i ERC) i la CUP havien aconseguit el 27-S es van convertir en 1,1 milions al Congrés. Del 47,7% al 31% gràcies, també, a l'abstenció.

El vot dual tenia a veure, sobretot, amb l’expectativa d'una bona part dels votants sobiranistes d'una altra Espanya en la línia dels grans consensos catalans que constatava el CEO aquest divendres. Pablo Iglesias és qui millor l’ha sabuda representar darrerament apostant pel dret a decidir i per un relat alternatiu al de la dreta en la gestió de la pluralitat lingüística i territorial. I semblava que podia sortir-se'n. Ara, però, el sorpasso al PSOE queda lluny i la incògnita és què en queda de Podem i les seves confluències. Pagaran el vot útil a Pedro Sánchez, que ha estat hàbil a l’hora de robar-los la cartera mentre ells es dedicaven a plets interns que pocs votants han entès.

Les eleccions de final de mes són una oportunitat per a l'independentisme, que pescarà amb tres canyes. Cosa que, a ben segur, li permetrà combatre l'abstenció i aconseguir un resultat que després tindrà el repte de saber maximitzar i jugar amb més cap que amb cor. Els comuns no són alternativa de govern i, per tant, han perdut molt atractiu i Asens i Pisarello patiran per activar el vot dual. A Catalunya pagaran les divisions internes a més de les baixes expectatives. Repetir el vell esquema encara serà més difícil. La distància política i emocional dels votants independentistes amb els socialistes (ja no cal dir-ho amb el PP) és molt accentuada per més que Meritxell Batet hi posi la millor cara. Només cal veure la valoració que fan dels seus líders i les seves polítiques.

Si el PSC creix serà només a costa dels comuns, en mimesi amb el que passarà al conjunt de l’Estat. No ho farà amb una legió de votants sobiranistes desitjosos de "frenar la dreta". Els 25 escons de Carme Chacón ja no tornaran. La voluntat del PSOE d'entendre's, si pot, amb Ciutadans, la seva implicació en la "solució repressiva" contra l'independentisme amb el 155 inclòs i la nul·la predisposició –si més no formal– a entomar el dret a decidir el fan menys atractiu.

El vot dual, per tant, pot tenir els dies comptats. És una bona notícia numèrica per a l'independentisme, que per primer cop podria passar dels 20 escons al Congrés, però farà també evident l'enorme complexitat del procés. Serà la prova que els blocs s'han tornat menys permeables.