Aquest diumenge, la selecció espanyola, amb la bandera i l’himne que van imposar els franquistes amb la seva victòria, va guanyar el Mundial de futbol masculí. En Ferran Torres, espanyolitzat tot ell, ho va entendre a la perfecció, i per això ha sortit amb la polsereta de la Guàrdia Civil i la gorra del Make Spain Great Again. Les celebracions han estat amb una estricta etiqueta monolingüe castellana, crides als carrers de "Viva Franco" i "Arriba España", agressions a seguidors argentins i amb els jugadors fent de toreros i el capità espanyol cridant "Viva el rey". Els qui deien que la victòria de "la Roja" seria la victòria d’una Espanya plurinacional, moderna i etcetèra han fet el ridícul.
Hi havia catalans sí. Però la seva presència és més una extracció colonial de recursos que res més, i a més és irrellevant. De la mateixa manera que és irrellevant que hi hagi catalans a la Guàrdia Civil, l’exèrcit espanyol o el Ministeri d’Hisenda. No són les persones, és l’estructura el que fa la diferència. Com es va veure amb les celebracions a Madrid, el nacionalisme espanyol és una superestructura que no canviarà per quatre regats ben fets.
El procés de conversió simbòlica de Castella en Espanya fa molts dies (i segles) que ha estat completat amb èxit. El relat que la nació castellana és l’hereva legítima del regne visigòtic previ a la invasió àrab i que, per tant, són una espècie de poble elegit per a dominar la península i recristianitzar-la és de fet tan mainstream que al mateix parlament espanyol hi tenen una galeria de quadres reials que va des dels seus estimats reis visigots passant pels comtes i reis castellans fins als reis espanyols. Més clar no ho poden explicar per a qui tingui ulls i orelles. Si els espanyolistes catalans sabessin una mica d’història sabrien que fan el ridícul.
Cada cop que els catalans o les terres de l’antiga Corona d’Aragó han intentat dominar o influir decisivament a Madrid, el fracàs i l’efecte boomerang anticatalà han estat molt descriptibles. La Guerra de Successió, l’assassinat de Prim i l’entronització fallida dels Savoia i el fracàs de les dues repúbliques espanyoles en són l’exemple més flagrant, però no cal anar tan lluny. La investidura de Pedro Sánchez, per molt que hagi tingut uns fruits escassos per als catalans, ha estat vista com una intromissió imperdonable. Primer la pagaran els corruptes del PSOE, presa fàcil per als jutges postfranquistes espanyols. Però un cop retorni PP i Vox al govern, l'ofensiva contra la catalanitat serà total i absoluta.
Per això, és ridícul que Salvador Illa qualifiqui de “mals espanyols” als qui s’oposen a la pseudoreforma del finançament perquè precisament el projecte espanyol es basa en l’extracció de rendes, la centralització política i la uniformització cultural. Espanya no és ni serà una Unió Europea dels pobles ibèrics, sinó una eina de domini castellà sobre la resta.