L’altre dia, un tuit de José Zaragoza tan bon punt es va anunciar l’acord per als pressupostos em va despertar d’aquesta letargia que és la política catalana. El tuit deia així: “Referèndum no tindrà ERC, però si tindrà B-40, Hard Rock i ampliació de l'aeroport”, i posava el llacet a un nou episodi de vergonya aliena en el camí del diàleg i la concòrdia. El primer a sortir a explicar els termes de l’acord era Salvador Illa, fent-se el milhomes, satisfet que totes les maneres d’humiliar ERC s’hagin pogut completar amb èxit abans de l’encaixada de mans definitiva.

Durant un temps, ha estat fàcil imaginar que aquest any no n’hi hauria, de pressupostos, i que tot giraria al voltant d’una successió de baixades de pantalons per part d’ERC que no culminarien en cap acord. Baixades de pantalons que –cal recordar-ho– el PSOE no va haver de perpetrar quan ERC li va votar els pressupostos al Congrés, perquè l’autèntica jugada mestra dels nostres temps és que no hi ha jugada de cap tipus i ningú no sap negociar. Al final, doncs, l’acord s’ha pogut tancar perquè ERC ha passat per l’adreçador amb l’ampliació de l’aeroport, el Hard Rock a Tarragona i el Quart cinturó. Tres gripaus que sempre han comptat amb el suport de Junts, per molt que ara es facin els ofesos.

El resultat de tot plegat és que una amplíssima majoria del Parlament està a favor del que Manel Vidal va resumir en "carreteres, avions, casinos i majorets". No perquè siguin més o menys de dretes, sinó perquè no tenen cap idea de país que se sostingui mínimament. Pur provincianisme on també participen els partits que un dia vam creure que podrien fer la independència. Partits que no poden confrontar la cutror pseudocolonialista que promou el PSC perquè no tenen cap projecte propi.

Només cal veure el debat sobre l'ampliació de l'aeroport. Des del principi, la no proposta ha comptat amb opinions favorables pel simple fet d’”ampliar”, de “créixer”, “de donar suport a l’economia” al marge de propostes concretes, sense tenir en compte ni la seva operativitat actual ni els problemes que ja té ara i que es podrien arreglar sense haver de carregar-se La Ricarda. És el mateix provincianisme: la qüestió és empobrir tots els debats perquè al final l’única idea practicable sobre Catalunya sigui la de l’estat.

Potser sí que això de parlar de política catalana només ho fan els zombis, ara mateix. Però si no comencem a adreçar-ho, al final no quedarà política ni quedarà res perquè ho hauran arrossegat tot amb el seu provincianisme, els uns i els altres.