"Resistiu, el què us diuen des de Madrid s’assembla molt al què ens deien a nosaltres des de Moscou". Els bàltics tenen bona memòria, i això em deia un dels seus eurodiputats aquesta setmana creuant-nos pel passadís. La conversa va ser curta però impactant, era el dia després de la detenció dels Jordis, els primers presoners polítics a la UE en molts anys. Per molts xantatges que es facin és difícil esborrar el dolor d’haver estat un país dominat i l’empatia per als qui encara ho estan.

Les paraules de l’eurodiputat bàltic no són gaire diferents del què ens diuen molts eslovens. Ells també recorden com els va costar esdevenir independents fa 25 anys: "al principi estareu sols, però heu de resistir. Un cop hi ha hagut violència ja no és possible seguir al mateix Estat" ens remarcava fa poc Ivo Vajgl, un eurodiputat eslovè que havia estat unionista abans que Sèrbia utilitzés la violència contra el seu poble. No sabem si reconeixerà la independència, però no passa desapercebut que el parlament d’Eslovènia hagi reconegut el dret d’autodeterminació de Catalunya aquesta mateixa setmana. Atenció també a la biografia del President del país, Borut Pahor, que aquest diumenge pot ser re-elegit de nou.

Una setmana aquesta, en què Espanya ha enviat una carta amenaçadora a Bèlgica després que Charles Michel, primer ministre belga, demanés diàleg i mediació entre Catalunya i Espanya per trobar una solució política al conflicte. Sí, diàleg i mediació! La premsa belga n’ha anat plena, i la notícia ha arribat a molta gent que treballa  a les institucions europees. La sorpresa i indignació també. Mentrestant, a Bulgària l’ambaixada espanyola vetava una conferència de l’autor de còmics Cels Pinol per les seves idees polítiques.

També hi ha hagut Consell Europeu i les reunions preparatòries al seu voltant. Hem pogut veure com un oportunista (entre altres coses) com Silvio Berlusconi criticava Rajoy per la seva gestió del tema català. Macron i Merkel han donat suport públic a Rajoy i aquest ha rebutjat la proposta alemanya d’afegir un punt a l’ordre del dia sobre Catalunya.
Sabent que el seu major enemic és avui la opinió pública internacional, Rajoy i Pedro Sánchez (també de visita a Brussel·les) han minimitzat el contacte amb els periodistes. Amb tot, la roda de premsa posterior a la cimera de caps d’Estat i de govern de la UE ha deixat un detall interessant. Després de que totes les preguntes fossin sobre Catalunya, Rajoy ha dit que TOTS els líders li donaven suport en aquesta qüestió. En canvi, en Donald Tusk, President del Consell Europeu, deia "tots tenim les nostres emocions i les nostres idees sobre el tema, però FORMALMENT no hi ha espai per a intervenir-hi". Un dels dos no diu la veritat, qui deu ser?

Ha estat una setmana agitada, dura. Els grups de whatsapp bullen. Es noten els nervis i el cansament fruit de la tensió acumulada les darreres setmanes. Però és normal, i això no ens ha de fer defallir. Internacionalment res no serà automàtic ni senzill, però les situacions que he descrit més amunt indiquen que tenim moltes més possibilitats de les què voldria admetre l’establishment espanyol. L’aplicació del 155, que forcaria el Parlament a proclamar definitivament la independència, pot ser un error quasi definitiu si fem cas al què diu Allen Buchanan, expert mundial en secessions.

Al contrari que Espanya, que defensa 28 "porteries" a la vegada, la DI de Catalunya no necessita un suport majoritari dins la UE les setmanes i mesos a venir. Catalunya pot "perdre" 27 a 1 en matèria de reconeixements dins la UE i encara sortir-se’n. El reconeixement per part d’un sol Estat UE ja seria una victòria important tenint en compte l’agressivitat i els xantatges de la diplomàcia espanyola, i obligaria a que els Tusk, Merkel i cia forcessin Espanya a seure a la taula de negociació per tal de limitar el caos institucional.

Resistim doncs. A cap líder europeu li agrada l’ús de la forca que va fer l’Estat contra Catalunya l’1-O, i temen que es repeteixi els propers dies i setmanes. Democràcia, diàleg i resistència pacífica: aquesta és la vertadera via catalana, l’esperit del referèndum, la via en què cal resistir i persistir passi el què passi.