Hi ha dies, en la història dels pobles, en què els protagonistes no tenen nom. O, més ben dit, en tenen tants, que queden tots integrats en l’expressió poble català. Aquest Onze de Setembre, el poble català ha sortit al carrer i s’ha manifestat a la catalana, és a dir, de manera pacífica, democràtica, convivencial, festiva, familiar, constructiva, integradora. He estat a Alcanar, just al pont damunt del riu Sénia, al costat de Carles Santos, Pere Portabella i Teresa Comas, amb qui, ara fa 40 anys, érem junts a la presó per defensar el dret a l’autodeterminació. Ara hi érem, les mans enllaçades, per la independència. Amb Lluís Llach, Rafel Niubò, Alfons Montserrat (alcalde d’Alcanar) i tantíssima gent que no conec, però de qui m’he sentit còmplice, baula viva de la mateixa cadena històrica.

El Principat ha respost amb maduresa cívica i ha abocat a les Terres de l’Ebre just allò que li faltava: població. De convicció i coratge, als ebrencs mai no els n’han faltat, però setanta quilòmetres per a omplir eren molts quilòmetres. Pel que he pogut comprovar, no era poca la gent que descobria aquestes terres catalanes, gràcies a la Via Catalana i que hi posava els peus per primer poc. D’això se’n diu solidaritat nacional: moure’t d’una banda a l’altra del país, sabent que no t’has mogut de casa, perquè tota terra catalana és també casa teva i a casa hi fas falta. Al nord del Principat li calia, li convenia, necessitava, descobrir el seu propi sud. I la Via Catalana ho ha fet possible.

Però a Alcanar no hi comença ni hi acaba cap país, perquè Alcanar no és el sud sinó el centre d’una nació: els Països Catalans. He parlat amb gent procedent de centenars de quilòmetres, des del Pirineu, fins a Benidorm, de Santanyí fins a Lleida. I cap d’aquells amb qui he parlat no tenien la sensació de trobar-se desubicats, fora de casa. Què els ha empès a moure’s de tan lluny, sinó la certesa que la nació, la llengua, la bandera i la voluntat no és que siguin iguals, sinó que són les mateixes? He assistit no sols a un alçament, sinó també a un retrobament. Que lluny que queden del Principat, massa sovint, la terra i la gent que parlen la llengua de Catalunya, en les mentalitats, la quotidianitat i les prioritats d’aquells que de debò tenen capacitat de decisió i d’influència a la nostra societat!

Ha parlat el poble català. I els pobles que parlen han de ser escoltats. El món ha vist que, a la Mediterrània nord-occidental, hi ha un poble en marxa cap a la llibertat. I també un estat que vol posar fronteres artificials entre un mateix poble que tan sols pretén donar-se les mans i enllaçar-les en un mateix projecte d’il·lusió i d’esperança, un estat al·lèrgic a la democràcia.