Hi ha un patró de comportament, no és casual. El 15 de març del 2020, dos dies després que s'anunciés el confinament motivat per la pandèmia, la Zarzuela va entendre que era el moment oportú per marcar distàncies amb la corrupció del rei emèrit. Va emetre un comunicat en què s'anunciava que Felip VI renunciava a l'herència del seu pare i també que es retirava l'assignació anual, a càrrec de la Corona, a Joan Carles I. El rei pretenia desprendre's del plom a les ales que suposava l'escàndol creixent protagonitzat pels negocis tèrbols de l'emèrit.

El 2 de març del 2020, ara amb el focus informatiu apuntant a la guerra a Ucraïna -acabada d'esclatar-, la Fiscalia va confirmar que arxivava les investigacions sobre l'anterior monarca, per bé que deixava clar que podia documentar irregularitats flagrants, sense recorregut judicial per la inviolabilitat reial o la prescripció dels delictes. La carta en què Joan Carles I anunciava al seu fill que pretenia mantenir la residència a Abu Dhabi només es pot interpretar com un favor a Felip VI per no comprometre més el seu regnat. Una missiva, per cert, escrita quan els titulars continuen mirant cap a l'Est. A la Casa Reial interessa tancar el serial.

La gestió comunicativa de les turbulències vinculades al rei emèrit segueix el manual de reduir l'impacte dels danys col·laterals per a la Zarzuela. I, per força, la seva posada en pràctica s'explica a partir de la complicitat de la resta dels poders de l'Estat. El poder polític ha maniobrat per evitar comissions d'investigacions al Congrés, de la mateixa manera que va dedicar esforços a facilitar la marxa del rei emèrit mentre la Hisenda espanyola contemporitzava amb les seves trapelleries fiscals. En aquesta carpeta, el PSOE i el PP han anat de bracet, per molt que Pedro Sánchez s'hagi afanyat ara a dir que Joan Carles I deu "una explicació" als espanyols.

El tancament de files per evitar mals majors a la Corona que han practicat les forces del bipartidisme concorda amb la protecció mediàtica de què va gaudir la monarquia en dècades anteriors. Només cal fer memòria o refrescar-la amb el llibre El jefe de los espías, dels periodistes Juan Fernández-Miranda i Javier Chicote, per constatar com fa més de 30 anys que es disposa d'un coneixement exhaustiu dels diners a l'exterior que acumulava el cap d'Estat. El llibre recull les notes de l'arxiu personal d'Emilio Alonso Manglano, director del CESID i persona de la màxima confiança del monarca en la Transició i els anys posteriors. El que sabia Manglano també era conegut per l'ecosistema de partits que integrava l'establishment espanyol. Només el pas del temps, i la maduració d'una societat tendra en termes democràtics, ha fet insostenible el silenci còmplice amb l'emèrit.

L'anterior monarca ha trobat un retir de protecció lluny d'Espanya, per bé que no vol renunciar a retorns puntuals per atendre les amistats que sempre l'han acomboiat i perdonat, malgrat comportaments que s'allunyaven de la pulcritud en el servei públic. La resposta de la Moncloa davant de l'últim comunicat reial, de calculada insatisfacció, ajuda a entendre fins a quin punt Joan Carles I ha provocat un perjudici enorme a la Corona i el seu objectiu últim, la pervivència. Resulta, però, que amb les explicacions que demana Sánchez no n'hi ha prou. Tancada la carpeta judicial a Espanya -que no permetrà escatir responsabilitats penals-, el reclam d'un segon acte de penediment públic de l'emèrit té connotacions de gest insuficient. Si el president del govern espanyol vol ser creïble, hauria de concretar com avancen les mesures de transparència de la Zarzuela -posposades per la repetida necessitat de centrar-se en la sortida de la pandèmia- o normalitzar que el CIS quantifiqui de forma periòdica el suport real a la Corona.