Els “comuns” juguen amb el concepte de sobirania com qualsevol unionista. Diuen que el nou partit serà sobiranista mentre asseguren que tothom sap que no hi haurà referèndum, contribuint així a fer del desig realitat. Els “comuns” són un partit espanyolista, tot i que respectuós amb la pluralitat de l’Estat. D’aquells que consideren que hi ha moltes maneres d’entendre la sobirania i que la independència no és indispensable per cap d’elles. Parlen de sobiranies múltiples barrejant la sobirania nacional amb la sobirania que atorga una decisió política, com ara oposar-se al TTIP, sense tenir en compte que ara mateix Catalunya no pot opinar sobre cap tractat internacional i que, si ho fes, la seva veu no hi tindria cap pes a Madrid. 

Qualsevol sobirania que es plantegi necessita sortir de l’estat espanyol per acomplir-se. Fins i tot la sobirania legislativa del Parlament queda entrebancada per la interrupció que el Tribunal Constitucional fa de lleis i declaracions. No hi ha sobirania compartida amb l’Estat: això és el que no diuen. Llavors com volen ser vistos com sobiranistes? Perquè decidirem sobre un tram minúscul d’un sol dels impostos grans, com és l’IRPF?

Mentre es proclamen sobiranistes malden per minvar l’hegemonia dels partits sobiranistes de debò. Rabell es carrega alegrement el referèndum al qual s’hauria de sumar si fos coherent. Coscubiela carrega contra els pressupostos perquè hi ha el PDECat en la partida. Ada Colau es beu a galet la proposta de Richard Sennet de fer una lliga independent de ciutats europees, com si Barcelona pogués jugar a aquestes coses. On és la capacitat de ruptura d’aquesta gent? Esperant que Podemos vagi pujant escó per escó?

No hi ha cap sobirania si no tens la sobirania principal. I és d’espanyolista convencional defensar la unitat d’Espanya tot minant alhora la força de JxS: ja voldria fer-ho igual de bé Inés Arrimadas. Si els “comuns” manen no hi haurà mai independència, així de clar. 

Ara, dit tot això, a que sonen moderns? A què semblen divertits i atractius? Ja ho va dir el pròcer: ens ofega la retòrica. O era l’estètica?