En aquesta primavera tan estranya, ens hem acostumat a conviure amb els oxímorons, cap de tan repetit com el de "nova normalitat". I, donant per bones les contradiccions, el repte immediat que ens plantegem és avançar en la desescalada, una altra paradoxa, perquè el progrés sempre s'associava a ascendir en lloc de descendir. Astorats per tantes novetats que han alterat rutines i esporuguits pels interrogants que no tenen resposta, tampoc és estrany que només ens preguntem com tirarem endavant sense adonar-nos que, en algunes facetes de la nostra vida, no hem fet altra cosa que retrocedir. En aquest context que tot just digerim, retrocedir té múltiples accepcions, cert. Algunes són bones i, d'altres, no tant.

En nom del benestar col·lectiu, hem congelat llibertats individuals i drets fonamentals. Són concessions temporals que el pas dels dies han de fer reversibles. Això, almenys, és el que ens repetim. Tanmateix, els danys col·laterals de la pandèmia, econòmics i socials, també amenacen conquestes gratades laboriosament. Els progressos del feminisme, per exemple. El crit de llibertat, igualtat i respecte del 8-M pateix el perill de quedar congelat per una imprecisa "nova normalitat", la que pot tornar a enclaustrar la dona a casa, víctima de la crisi i encarregada de la criança del fills, una tasca convertida avui en un afer de solució exclusivament domèstica pel tancament perllongat d'escoles i la falta d'ajudes a la conciliació. Aparcar els avenços associats al debat feminista és una mala decisió, i més en temps de crisi.

La pandèmia ens ofereix la possibilitat de convertir en permanents mesures per a una mobilitat més sostenible i alguns beneficis del teletreball, però també ens encamina cap a marcs mentals que s'haurien d'haver superat, cap de tan significatiu com el de les desigualtats de gènere. Busquem-ne exemples al nostre entorn, de dones en treballs d'economia submergida que s'han quedat sense ingressos i també de dones formades que han vist reduïts sous i jornades, amb el conseqüent impacte en la càrrega familiar que han assumit. I preguntem-nos si, en un context de recessió com el que ens espera, no serà més accentuada l'amenaça que es consolidin alguns rols que s'havien començat a trencar.

L'etapa postpandèmia no té cartografia, però està plena de paranys, i no només són sanitaris. La patacada econòmica i la lenta recuperació posterior ens fa pensar en dificultats més notables que les de l'anterior crisi. Mentrestant, encara no hem resolt com serà el retorn a l'escola. Quan arribi, esmorteirà complexos quadres familiars, que impacten encara massa sobre les dones. L'escola sempre ha estat sinònim d'equitat, però no li podem demanar que solucioni desajustos de la societat que s'escapen de les responsabilitats educatives. L'escola pot formar i equilibrar diferències, també pot convertir-se en un trampolí social, però no té capacitat per transformar ni la nostra manera de treballar ni la forma d'atendre el temps dedicat als fills.

Ara que es fan tants paral·lelismes sobre l'abast de la crisi, i els auguris remeten a la Gran Depressió, pensem en totes les conquestes del darrer segle. Reflexionem també sobre la connotació que volem donar al verb retrocedir, i quines conseqüències implica. També en qui les pot pagar.