Quan escric aquestes ratlles, sembla que la sentència es notificarà el 14. Sabem les accions massives organitzades per les entitats, les marxes. Sabem de convocatòries de vaga pel 18 i de vagues d’estudiants abans i ens diuen que el Tsunami té previstes accions sorpresa noviolentes. I sabem que tot plegat, per ara, es fa sota la pancarta de protesta contra la injustícia.

Però quan escric encara no han sortit de forma solemne les cinc entitats i partís polítics independentistes, que tant de bo ja fossin acompanyats de partits i entitats autodeterministes, explicant que les diverses mobilitzacions tenen una proposta política comú. Sobre el paper no hauria de ser difícil perquè, en intervencions per separat i en documents congressuals, tothom està dient: Amnistia per als presos polítics (mai per als polítics presos per corrupció); llibertats, amb la derogació de la Llei mordassa, canvis en el codi penal per evitar el mal ús dels conceptes de rebel·lió i sedició, depuració de responsables dels cossos policials i la judicatura de funcionaris prevaricadors i corruptes i mesures de memòria història i de condemna del franquisme; autodeterminació exercida amb aval internacional i negociacions multilaterals.

Així doncs, què impedeix fer-se la foto junts? Càlculs electoralistes i corporatius de partits i entitats. Si aparec al costat de l’altre, els meus seguidors més viscerals em diran que m’he estovat. És lamentable, passats dos anys i a poques hores de la sentència, que estiguem així. A qui li interessa que, malgrat que hi ha acord de fons, es mantingui l'ambigüitat de la finalitat de les convocatòries? Potser a aquells que prioritzen la caça de vot ja convençut i més desesperat? A aquella gent que vista la manca de lideratge compartit ha arribat a la conclusió que ara sí que s’acabarà la feina que es va deixar a mig fer l’octubre del 2017?

Una explosió d’indignació popular sense proposta política pot arribar a generar una revolta. I normalment aquestes acaben malament. Una revolució democràtica i no-violenta a l’entorn d’un programa clar, encara que de moment no sigui factible, permet mobilitzacions nítides políticament i acumulatives en una estratègia no efímera.

Aquest programa comú necessari hauria d’aglutinar les entitats i partits que aspiren a representar el 80% de catalans que estan contra la presó, per les llibertats democràtiques pel dret a decidir el futur des de Catalunya. Tal com va ser el programa comú per la llibertat i contra el franquisme de l’Assemblea de Catalunya. Fixem-nos com el moment actual està prenent una coloració similar al final del franquisme. Creixent descontentament amb el règim en segments actius de tot l’Estat i especial contestació en les nacions històriques Catalunya, Euskadi i Galícia. I per contrapartida, reacció del règim de tancament i d’acceleració de les mesures repressives cada cop més indiscriminades. El que es va saber batejar com la bunquerització del règim.

Fa exactament 50 anys. A finals de 1969 es va donar a conèixer la Declaració política de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (CCFPC).  L’agrupació política creada en la clandestinitat a partir de la proposta feta per Front Nacional de Catalunya en el seu document “La unitat a través de l'acció” que formulà un plantejament estratègic de la necessitat d'incloure als comunistes en les instàncies unitàries catalanes.

Just aquell any s’havia proclamat un estat d’excepció amb entrada de la policia a la Universitat de Barcelona. Ander Gurruchaga defineix els estats d’excepció ( i el 155 s’hi va acostant) com "una reproducció del codi de guerra que va originar el règim franquista. La seva deslegitimació com a sistema social capaç de crear un espai públic de convivència".  Els primers estats d’excepció del 56, del 58 i del 62 deguts a la conflictivitat obrera es produïren en la fase prèvia a l’aperturisme. Els gestos d’esponjament del règim els següents anys 60, van acabar aviat quan es va espantar davant la creixent conflictivitat obrera, el moviment estudiantil i les creixents mobilitzacions de bascos i catalans. I aquí vingué la reacció de tancament i la bunquerització, amb estats d’excepció com el de 1967 a Biscaia; el de 1968 a Guipúscoa arran de l’actuació d’ETA; el de 1969 a causa de la conflictivitat a les universitats, especialment catalanes; dos més arran del procés de Burgos, el 1970, a Guipúscoa i tot l’Estat.  I a les acaballes del règim, l’abril de 1975 a Biscaia i a Guipúscoa per impedir les protestes per la condemna a mort dels activistes d'ETA i del FRAP.

El colpejament més freqüent i indiscriminat del franquisme denotaven un règim a la defensiva. Aquesta bunquerització va facilitar organització de plataformes antifranquistes cada cop més amples. I de les dues tensions sorgiren les esquerdes del règim. I si el procés no tingué final totalment feliç fou perquè els més importants partits de l’oposició emparentats amb les famílies europees democristiana, socialista i eurocomunista van renunciar a la ruptura i pactaren amb la branca pseudoreformista del règim. El PSOE el 1982 tingué l’oportunitat, després del cop d’estat del 81, de liderar una veritable transició cap una democràcia avançada; i feu el contrari. I aquí estem. Del passat doncs, cal aprendre’n allò que vam fer bé o malament, per repetir-ho o no. A Catalunya, aquest cop, sabem que només amb la República pròpia garantirem al democràcia plena. A casa nostra, i probablement a casa dels espanyols.