Ara fa aproximadament un any vam poder conversar amb Anna Sallés, historiadora, exmilitant del PSUC i coneguda parella de Manuel Vázquez Montalbán. Sallés ens va regalar una conversa pausada en un moment d'agitació política a Catalunya -Carles Puigdemont es trobava en custòdia policial a Alemanya- i de l'entrevista, rica en matisos, en vam escollir un titular sobre el paper que havia decidit jugar Ciutadans. Una funció que l'entrevistada considerava més piròmana que pacificadora. "Hi ha frases de Ciutadans que les hauria pogut dir Primo de Rivera l'any 1931", expressava Sallés per descriure la manera d'entendre Espanya dels dirigents taronges i les seves crides al càstig dels líders sobiranistes. Sense rebaixar mèrits a d'altres protagonistes, Ciutadans és qui més ha fet per polaritzar el conflicte polític, a Barcelona i Madrid.

Episodis com els d'Amer -de dubtosa ètica política- sintetitzen l'estratègia d'alimentar la confrontació. Manifestar-se és un dret fonamental; manifestar-se desitjant una reacció enverinada per al propi benefici és una provocació. Albert Rivera i Inés Arrimadas continuen pensant que brandar una Catalunya partida en dues meitats -enemistada i irrespirable- cohesiona el propi electoral i serveix per projectar un missatge que també dona rèdits a Espanya, encara més en temps de competició frenètica entre una dreta cada cop més extrema. D'aquí en neixen clixés discursius: qualsevol diàleg amb l'independentisme és una humiliació per als espanyols, sostenen a la sala de màquines de Ciutadans. El que hauria de ser una premissa de la política -buscar solucions sòlides a problemes complexos a partir de l'eina del diàleg- es transforma en un sacrilegi. A l'independentisme se'l combat, no se l'escolta, verbalitzen Rivera i els seus acòlits.

L'avançament electoral a Espanya, un clima de precampanya que es mescla amb les sessions del judici al Tribunal Suprem, contribueix a escalar l'aposta. Amb Vox ascendint a les enquestes i el PP com a primera força conservadora, Rivera ja ha caigut a la temptació d'atendre els sectors més espanyolistes. Per això aquest dilluns la seva executiva va renunciar a un pacte postelectoral amb Pedro Sánchez i el PSOE -que no necessàriament representen el mateix- i va aplanar el terreny per a un entesa per al tripartit de dretes. El líder de Ciutadans ha arribat a la conclusió que aparèixer en l'imaginari col·lectiu com a eventual soci de Sánchez el lesiona més que l'impulsa. I actuarà en conseqüència.

Després de trencar el precinte per Andalusia, les fotografies amb Vox ja no són cap tabú per a Ciutadans. Amb precedents de pactes a les institucions i imatges en manifestacions com les de Colón, Rivera ja ha normalitzat la convivència amb l'extrema dreta, actitud que el converteix en dreta extrema. Poc canviarà fins al 28-A. Altra cosa serà que l'escenari després de les eleccions obligui a fer números i a triar nous companys de viatge. Les enquestes apunten avui que el repartiment d'escons obligaria el PSOE i Ciutadans a asseure's per negociar. D'exemples previs d'entesa també n'hi ha i la repetició no seria cap sorpresa: Sánchez no en renega i al PSOE més encarcarat és la via que més agrada. Per l'independentisme representaria la segona pitjor opció: un tripartit de dretes seria sinònim de 155, i un pacte entre PSOE i Ciutadans equivaldria a recentralització vestida de reformisme. Mala peça al teler. La dreta extrema es convertiria en l'inquisidor silenciós.