Les eleccions locals d’aquesta primavera tindran una significació diferent per la política catalana i la política espanyola. En el cas de l'espanyola, el que prima és el seu caràcter de primàries (o primera volta) de les eleccions generals previstes per a finals d’any. També com una prova de força entre els diferents sectors i territoris del PP i PSOE. I, en tercer lloc, de la relació de forces entre PP i Vox i entre PSOE, Sumar i Podem. En el cas de la política catalana, els resultats tindran una lectura pròpia, una lectura nacional. Bàsicament, també en tres àmbits: la relació de forces numèrica i territorial entre les tres forces polítiques centrals (ERC, PSC i Junts), la disputa de l’alcaldia de la capital, i les repercussions que pugui tenir el resultat obtingut per Xavier Trias en els difícils equilibris interns de Junts. 

Però el factor clau de la política catalana en aquesta legislatura va ser la suma de la sortida de Junts del Govern i l’aprovació dels pressupostos. Superat aquest episodi, la fita més rellevant serà l’impacte sobre la política catalana del resultat de les pròximes eleccions legislatives espanyoles. Hi ha dos escenaris probables: o bé la suma de Vox i PP arriba (o frega) la majoria absoluta, o bé el front de la moció de censura a Rajoy manté una majoria semblant a l’actual. El fet és que en tots dos casos els mesos que van d’avui a finals d’any haurien de servir per reforçar la musculació del sobiranisme català fixant una agenda clara davant la política espanyola.

Si guanyen unes dretes fortament condicionades per Vox i Ayuso, caldrà cohesionar al màxim la societat catalana al voltant de reivindicacions de caràcter transversal assumides per àmplies majories socials. No pas amb la previsió d’obtenir cap resultat immediat, però sí amb la voluntat de resistir l’embat, defensar l’autogovern i garantir una defensa sòlida del procés de construcció nacional. En cas de reedició de la majoria de la moció de censura, l’escenari seria molt diferent, però semblantment exigent. Però les reivindicacions les mateixes. Al meu entendre, es podrien resumir en tres conceptes: Rodalies, català i amnistia.

Des de la perspectiva del republicanisme català, d’aquí a final d’any no cal esperar gairebé res de la política espanyola. Ni mesa de negociació, ni cap proximitat pública del socialisme espanyol amb el republicanisme català. Més aviat una calculada i expressa distància per tal de no perjudicar expectatives electorals. Però això no vol dir que no calgui insistir. Tot el contrari. Caldrà tornar una i altra vegada amb arguments entesos i compartits per àmplies majories socials a Catalunya. Però per què al voltant de les qüestions de Rodalies, el català i l’amnistia?

[noticiadiari]2/255012[/noticiadiari]

Sobre l’oportunitat de la reivindicació del traspàs de Rodalies ja ha argumentat Eduard Voltas de forma molt convincent en aquest mateix diari. Només afegiria que també és semblantment crític el traspàs del sistema aeroportuari. Sobre la qüestió de la llengua, la cultura i l’amnistia m’agradaria referir-me de manera més precisa en un pròxim article. Per ara, em limitaré a fer notar un lògic escepticisme pel que fa a les expectatives que pugui generar un eventual nou escenari de diàleg entre el reformisme espanyol i el republicanisme català.  Els resultats que es puguin obtenir no dependran de la voluntat política de Sánchez i el seu equip. Dependran, sobretot, de la força política que el republicanisme català aconsegueixi a Madrid.