A propòsit que les normes injustes s’han de substituir per altres que ens acostin a la justícia plena, diferents representants polítics catalans han parlat i fins i tot s’han comparat amb Rosa Luise MacCauley. Coneguda pel nom del seu marit, és a dir, Rosa Parks, era una teixidora de 42 anys que cosia llençols i el dia 1 de desembre de 1955 es va negar a seguir les indicacions del conductor d’un autobús en referència al lloc on havien de seure les persones de raça negra.

Rosa Parks no era la primera: una noia de 15 anys estudiant de secundària, embarassada i de família molt pobre, ho havia fet vuit mesos abans a la mateixa ciutat de Montgomery, Alabama. Es deia Claudette Colvin i va ser detinguda i empresonada. L’organització de defensa dels drets civils va organitzar una recollida de diners a les esglésies on assistien els negres i va fer-se càrrec de la defensa jurídica davant dels tribunals de la jove Claudette.

Quan Rosa Parks va decidir emular la jove adolescent, també fou detinguda, jutjada i condemnada, però els líders de les organitzacions de defensa dels drets civils, encapçalats per Martin Luther King, no només es van fer càrrec de la seva defensa sinó que amb l’antecedent de la lluita contra la condemna de Claudette Colvin, van cridar a la comunitat negra a boicotejar l’ús dels autobusos. Molts havien de caminar hores per anar a les seves penoses feines, però durant tretze mesos bona part de la flota d’autobusos va haver d’estar aturada per manca d’usuaris.

El cas de Rosa Parks, amb els antecedents del cas Colvin, va arribar la Cort Suprema dels Estats Units que va dictaminar que la segregació racial en el sistema d’autobusos era inconstitucional. Era l’any 1956. Rosa Parks, política i dret.

Analitzar aquest fet sense contextualitzar-ho amb la lluita pels drets civils, l’aparició en escena dels joves John i Robert Kennedy i el lideratge de Martin Luther King. L’estreta relació entre mobilització popular i acció política, entre injustícia i defensa jurídica a la cerca del reconeixement de la inconstitucionalitat de les lleis segregacionistes, és una visió reduccionista del cas de Rosa Parks.

És cert que en tota lluita hi ha un primer dia i un primer fet. Però parlem d’uns Estats Units on el jove JFK iniciava la seva cursa a la Casa Blanca i el seu germà en seria el fiscal general després d’una trajectòria de defensa dels drets civils que el va portar a la redacció amb Luther King de les lleis que la història, sempre plena de contradiccions, complots i violència, va voler que signés el president Lyndon Johnson i que prohibien la discriminació racial i atorgaven el dret a vot als nord-americans de pell negra, descendents dels esclaus.

Precisament el president de comportament discutible a l’entorn de l’assassinat de JFK i que va implicar els EUA en la guerra del Vietnam, seria el signant de la feina aconseguida per una lluita caracteritzada per la no-violència i les conquestes davant dels tribunals i en el canvi de les lleis que havien permès tants abusos.

JFK moria assassinat el 22 de novembre de 1963, Martin Luther King era guardonat amb el Premi Nobel de la Pau el 1964 i assassinat el mes d’abril de 1968. Robert F. Kennedy, allunyat de Johnson, aturava la resposta violenta a l’assassinat del líder negre i era assassinat dos mesos després.

No es poden resumir tants fets històrics de tanta transcendència en poques línies, però l’acció de Rosa Parks va ser important i els líders polítics van estar a l’alçada, tant els que lluitaven des del carrer com els que van canviar les lleis i la naturalesa mateixa de l’administració americana.

La mobilització no violenta va ser fonamental, però no van renunciar mai al camí d’obtenir el reconeixement dels tribunals, de les institucions internacionals i del Congrés i Senat dels Estats Units pel que fa al principi de lleis canvien lleis.

He necessitat fer aquesta reflexió perquè el reduccionisme d’explicar només la part bona d’un gest o la part dolenta d’un desenllaç em preocupa si el reduccionisme alimenta el fanatisme en totes les seves presentacions. És abominable que el govern espanyol s’encuirassi darrere les lleis considerant-les inamovibles, quan els tribunals, fins i tot el Tribunal Constitucional, han dit en reiterades ocasions que el nostre constitucionalisme no és militant i, per tant, l’esperit i la lletra de la Constitució ordenen a les cambres de representació política a adaptar les institucions i les lleis a les demandes que la societat vagi formulant.

És preocupant escoltar algunes veus a Catalunya afirmant que s’ha acabat la via política i la via del dret i que només queda el carrer, perquè quan el carrer es mobilitza ho ha de fer en la confiança de demostrar que està en possessió de la justícia i serà reconegut pels tribunals i les institucions internacionals. Si no es persegueix aquest objectiu, és que no hem llegit adequadament els fets de la història.

Les lleis s’han de canviar, per fer-les millor, no per objectius conjunturals i no es pot anar als tribunals només quan es vol una interpretació favorable i cridar al seu rebuig i desobediència quan és desfavorable. A més desobediència, menys reconeixement internacional. Som els catalans els que ens hem d’erigir en defensors de l’esperit que va fer possible un pacte constitucional que ens havia de reconèixer i és l’estat espanyol el que l'ha prostituït i ho hem de fer entendre al món.

Ningú no és Rosa Parks, perquè aquell fet pertany a un instant irrepetible. Tots som Rosa Parks perquè no podem intentar canviar un sistema parlamentari de sufragi universal sense preveure que no són les autoritats polítiques ni els líders de les mobilitzacions qui hauran de fer d’autoritat neutral i establir legitimitat i legalitat.