Arran de la nova cançó de Rosalía, Milionària, tornem a fer servir la llengua com a mesurador de modernitat dels catalans. D'una banda, els qui blasmen la cantant de Sant Esteve Sesrovires per celebrar el seu "cumpleanys" en lloc de l'aniversari, que queden a la foto com uns cabuts i uns carcamals contraris al progrés de la humanitat. I d'una altra, els qui fan salts d'alegria perquè una estrella del pop global porti a la llista d'èxits una cançó en català que inclou alguns barbarismes.

Ni una cosa ni l'altra? Bé, la llengua catalana té en l'actualitat un dèficit d'èxits musicals de gran abast, que sacsegin de dalt a baix tot el país, i per tant, benvinguda aquesta refrescant Milionària, que sona i sonarà a llocs on a El Petit de Cal Eril i a Blaumut ni els ensumen. Alhora, s'ha de poder dir cordialment que "cumpleanys" és un mot anacrònic i que fa mal als ulls, o a les oïdes. O no tant?

A primera vista, sembla que la llengua poc acadèmica de Milionària entronca amb la manera en què cantants de hip-hop, trap o reggaeton fan anar l'anglès o el castellà cada dia i des de fa molts anys, amb argot i incorreccions, i que Rosalía fa així el que ha de fer per sonar creïble en el marc de les músiques urbanes. Però alhora, aquest "cumpleanys" sembla més ajustat al llenguatge orgullosament pre-normatiu, dels anys setanta, que Nacho de Sanahuja llueix a RAC1 que al dels fills de la immersió lingüística del Baix Llobregat.

És com si l'autora de Malamente s'hagués estimat fer una tria que remou una memòria fonda de la catalanitat, d'aquella llengua imperfecta que continuava encomanant-se de pares a fills encara en ple franquisme. Podent fer anar qualsevol castellanisme, Rosalía no ha triat el més underground, ni el més "poligonaire", ni el més moderníssim, sinó un que és d'abans, o d'"antes". A la seva peculiar manera, "cumpleanys" és d'allò més genuí.

I el millor de tot plegat és que mentre fem tota classe de lectures i interpretacions dels seus actes, Rosalía es mira l'enrenou amb un binocle mentre se li escapa el riure. Hem de començar a adonar-nos que Rosalía no és d'uns ni dels altres i que tot intent d'apropiar-se-la per a alguna causa, front o tribu anirà de mal borràs. És normal que ens costi entendre-ho: això seu no es veu cada dia.