Opinió
La veu de Nació

La ruleta que no girarà

«El més sorprenent de tot és que el Hard Rock, un projecte extemporani i incongruent, hagi estat al centre de tantes decisions transcendents de la política catalana»

Joan Serra Carné
11 de desembre de 2024, 19:00

És el projecte nonat que més decisions transcendents ha condicionat en els últims anys a la política catalana. El Hard Rock va ser una penyora que va haver d'assumir el Govern de Pere Aragonès per aprovar els seus últims pressupostos amb els vots del PSC. I altre cop el Hard Rock va agitar la negociació pressupostària de l'any passat, en què els comuns no van transigir davant la nova entesa entre socialistes i republicans, amb avançament electoral com a desenllaç. De la responsabilitat d'aquell desacord encara se'n discuteix. Els fets diuen que ERC ja no governa, que els comuns han perdut pes polític i que el PSC és al poder.

En sincronia amb el moviment d'una ruleta, la política catalana ha donat voltes al Hard Rock, per tornar finalment al punt de partida. Nou mesos després del divorci polític que va desembocar en eleccions anticipades, els tres mateixos actors implicats en el desacord s'han pogut entendre. ERC i comuns han fusionat dues iniciatives en una sola proposició de llei per revertir les rebaixes fiscals que atreien els promotors de l'espai d'oci i joc al Camp de Tarragona. Un adeu als incentius fiscals que començaran a decaure quan es voti la setmana que ve al ple del Parlament, amb l'aval del PSC, que ara li convé per fer avançar la legislatura. De facto, tots tres faran inviable el projecte. Ara sí.

El Hard Rock s'havia convertit en un projecte discutible per extemporani i incongruent. No es tractava només de la falta de consens polític i de la materialització complexa que tenia, tot i no perseguir l'envergadura mastodòntica del seu precedent -Eurovegas-, pensat en temps de vaques magres i urgències econòmiques. El Hard Rock era també el que representava, una aposta pels casinos com a atractiu i el dispensi de recursos naturals com l'aigua, en un moment en què les prioritats públiques són unes altres, perquè es predica la implicació dels ciutadans en l'emergència climàtica i la cura de la salut mental.

Certament, al Camp de Tarragona hi ha hagut veus favorables al projecte, que el PSC sempre ha volgut atendre i els comuns van desoir, amb resultats coneguts, com la pèrdua de representació a la demarcació en les últimes eleccions al Parlament. Veus que aplaudien els beneficis de generar llocs de treball, un discurs que evitava destacar, però, que el projecte alimentava un model més proper als salaris baixos que a l'alta qualificació.

La ruleta del Hard Rock no girarà. Fa més d'una dècada ja va ser difícil imaginar-se Eurovegas, per molt que es posés la catifa vermella a Sheldon Adelson. De la mateixa manera que resultava complicat defensar que el futur del Camp de Tarragona havia de passar, indiscutiblement, per un complex en forma de guitarra i amb l'esquer d'un casino.

Soc de Roda de Ter i visc a Barcelona. Vaig estudiar Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i, des que era a la facultat, he treballat en diaris. Primer a El 9 Nou i després a l'Ara, on vaig formar part de l'equip fundacional, primer com a redactor i cap de Societat i després com a subcap de Política, les dues seccions en què estic especialitzat. Des de 2016 treballo a Nació, on hem intentat explicar, en equip, els grans esdeveniments de país. Ara assumeixo la funció de redactor en cap.

He completat la feina com a periodista amb la publicació de sis llibres, quatre dels quals de crònica política. Soc autor d'Ada, la rebel·lió democràtica, i coautor d'El part dels comuns, Tota la veritat sobre Plataforma per Catalunya i Enemics íntims, aquest últim amb Oriol March, també de Nació. Col·laboro, fent d'analista, en diversos programes de la SER, RAC1, Catalunya Ràdio i TV3. A banda d'això, molt del Barça i devot del cruyffisme.

El més llegit