Durant aquests mesos de protestes i vagues mèdiques, el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, a través de diferents portaveus (identificats o anònims), ha repetit un mateix mantra: “Salut no contracta professionals”. La darrera vegada, en aquest mateix diari arran del reportatge sobre l’aplicació Livo, l’extensió del model laboral dels riders a la professió mèdica.

Salut no contracta, però l’Institut Català de la Salut (ICS) compta hores d’ara amb més de 55.000 treballadors i treballadores, dels quals més d’11.000 són personal facultatiu. Tots aquests empleats públics han estat contractats per l’administració per mitjà de convocatòries d’oposicions i borses d’interins. Tots ells reben una nòmina mensual amb el logotip de la Generalitat.    

Aleshores, què vol dir la Conselleria quan afirma que no contracta el personal del servei públic de salut? En el sentit més estricte, es refereix al fet que el Departament no intervé directament en els processos de contractació, ni en la planificació ni en la gestió de la selecció del personal. Correspon a l’ICS, per una banda, i a les empreses públiques i consorcis de la xarxa concertada, per altra, la política de recursos humans. Això, des d’una perspectiva purament operativa, és cert. 

Ara bé, probablement es pot inferir alguna cosa més d’aquest axioma. Un subtext de la frase amb què els actuals responsables sanitaris deixen clar quin és el seu model preferent de provisió d’aquest servei públic. Un posicionament coincident amb la il·lustre intervenció de la consellera Olga Pané al Parlament, el desembre de 2024, quan va fer la següent analogia: “En una festa major, els músics que toquen són funcionaris? És la banda municipal o es contracta un conjunt? La majoria de ciutadans quan utilitzen un servei volen que sigui de franc. La resta, si és concertat, si és el Sant Joan de Déu, si la propietat és d’una Església o d’una fundació, als ciutadans els hi és igual, i el mateix em passa a mi”.    

Queda clar. Salut no contracta, Salut paga perquè els seus proveïdors li facin la feina. Així doncs, hem d’interpretar que el Departament és poca cosa més que una gestoria. El Departament no estableix les polítiques sanitàries del país. El Departament no planifica en conseqüència. El Departament és indiferent a les condicions en què es presta l’assistència a la població. El Departament no és el garant de l’accessibilitat, l’equitat i la qualitat del sistema. És curiós perquè si s’observa el seu organigrama i la profusió de càrrecs que hi pengen, qualsevol diria que tenen alguna funció més que subcontractar l’activitat sanitària pel territori. Si no és així, tenim un problema de dispendi en sous d’alts càrrecs públics. De ben segur que això no passa. 

Separar la titularitat (pública) de la gestió (privada) ha estat des de sempre un dels dogmes dels lobbies i spin doctors del sector sanitari. El règim públic és rígid, inflexible, ineficient, farragós i abominablement burocràtic, segons els seus postulats. El règim privat, en canvi, és tot el contrari: dinàmic, adaptatiu, eficient i competitiu. Però aquests apriorismes neoliberals xoquen amb una realitat tossuda i és que el producte amb què volen comerciar és, ni més ni menys, que la salut de les persones. I en aquesta qüestió, com vam veure sis anys enrere o com pot comprovar qualsevol ciutadà amb un problema greu de salut, qui respon és sempre el sistema públic i els seus professionals.  

I, efectivament, la ciutadania valora que el servei sigui gratuït —finançat per una càrrega fiscal no menor que suportem entre tots—, però si aquest servei es comença a degradar, si empitjora la seva qualitat i és incapaç de respondre a la demanda, seran els mateixos ciutadans els que demanin explicacions. I ho faran als responsables d’organitzar la festa major, no a l’orquestra. I aleshores veurem si la resposta “Salut no contracta” és o no és acceptable.