Cada cop que arriba Sant Jordi, se m'omple Internet de roses, espases, dracs, recomanacions literàries, llibres que traspassen la muralla de píxels i es converteixen en matèria viva. La memòria es dispara. Recordo sense voler una firma de llibres a Barcelona, ​​una sobtada tempesta, els companys de l'editorial Bellaterra posant el gènere fora de perill del naufragi. Llegir és un modest acte de resistència, em dic. Però perquè la lectura sigui possible, hi ha d'haver altres resistències anteriors, custodis que desafien prohibicions, bibliòfils que no es resignen a l'abandó.

Lee aquí el artículo en castellano de Jonathan Martínez.

El 1992, durant el setge de Sarajevo, Mustafa Jahić va decidir exposar-se a les bales dels franctiradors per posar fora de perill la vella biblioteca de Gazi Husrev-beg. Va formar una petita confraria de resistents. Amb el cor en un puny, travessaven el riu Miljacka carregant caixes de llibres, còdexs manuscrits, papers solcats de llengua àrab, persa, turc otomà o bosnià escrit en abasta. Entre les joies rescatades hi ha un clàssic d'al-Ghazali copiat el 1105, quan els seljúcides encara estenien la seva influència des de Jorasan fins a Anatòlia.

El 2003, quan les bombes estrangeres queien sobre l'Iraq, Alia Muhammad Baker va voler posar a resguard els fons de la seva biblioteca a Bàssora. Com que les autoritats se n'havien desentès, la bibliotecària va començar a treure els llibres amb l'ajuda desinteressada dels seus veïns. Van posar fora de perill uns trenta mil volums abans que l'edifici acabés devorat pel foc. La periodista Shaila K. Dewan va recollir aquesta història a The New York Times. Segons el reportatge, alguns dels voluntaris que havien evacuat la biblioteca ni tan sols sabien llegir.

No em resisteixo a esmentar Agustí Duran, que va posar en risc la seva pròpia integritat en l'afany de salvar llibres i arxius catalans durant la guerra del 36. Amb una fermesa temerària, va posar en marxa una xarxa de camions que recollia i desallotjava el patrimoni documental de les zones de risc. El va anomenar la “Creu Roja” dels arxius. Aquella tasca de salvaguarda el va posar al punt de mira de les autoritats franquistes, que no només el van depurar com a funcionari, sinó que a més ho van sotmetre a un consell de guerra per la seva filiació catalanista i republicana.

“Hi ha més llibres al món que hores per llegir-los”, deia Umberto Eco en una conversa amb Jean-Claude Carrière. Quin sentit té aleshores jugar-se la vida per rescatar tones de paper? El mateix Ressò ens regala la resposta: fins i tot les obres que no hem llegit poden acabar per influir-nos. Acumular llibres no només serveix per convidar-nos a la curiositat intel·lectual sinó també per recordar-nos els límits estrets del nostre coneixement. Jo tampoc he llegit tots els llibres que els treballadors de Bellaterra van salvar de la pluja aquell Sant Jordi. Tant de bo quedi almenys un bri de tot aquest saber en aquestes paraules.