Quan un Estat castiga la dissidència política i premia la cobdícia de qui s'ha lucrat a costa del ciutadà, ja poden saltar totes les alarmes. El retrat és impactant i molt il·lustratiu: 12 dirigents independentistes al banc dels acusats en un judici insòlit al Tribunal Suprem mentre Narcís Serra i Adolf Todó celebren la seva absolució. Resulta que posar urnes és més ofensa a l'Estat que uns directius que s'omplen les butxaques mentre Catalunya Caixa era rescatada amb més de 12.000 milions d'euros de les arques públiques. Tot val per protegir la indissoluble unitat d'Espanya i la indissoluble unitat de l'oligarquia. És això salvar la pàtria? 

Colpeix la fotografia dels 12, capaços de transmetre serenor en circumstàncies d'extrema gravetat. En algun moment l'Estat es veurà abocat a mirar als ulls de la ciutadania espanyola per reconèixer que no, que no són uns colpistes. Que la violència mai va existir per molt que l'hagin pregonat a tort i a dret la dreta, la ultradreta i la seva cort mediàtica. Que si han estat acusats de rebel·lió és, simplement, per tenir una excusa per empresonar-los i erradicar un projecte que rebrega l'statu quo. I que el conflicte l'han deixat en mans dels tribunals perquè uns jutges facin el que el nacionalisme espanyol no ha aconseguit a les eleccions.  

El moll de l'os és, però, com en realitat és l'Estat qui es lamina en nom de la pàtria. Més enllà de l'acarnissament que suposa la presó preventiva per a nou dels processats i els drets polítics vulnerats, bona part de les defenses han retratat durant la primera sessió de qüestions prèvies com tremolen els pilars que sustenten la democràcia. Perquè per engruixir argumentalment la rebel·lió fictícia es criminalitzen manifestacions pacífiques i s'equipara una votació i una declaració política a un cop d'estat. La Fiscalia -que tot i la seva renovació amb el canvi de govern manté la mateixa línia que quan el PP estava a la Moncloa- dedica 50 pàgines a descriure la participació de Jordi Cuixart en mobilitzacions on no es va produir violència.

De fet, com ha recordat Andreu Van den Eynde, en la causa se li atorga estatus de violència a les cassolades, els avions de paper llançats a l'aire o les cançons populars. Sense estar condemnats, als empresonats els han anomenat colpistes, nazis, feixistes, terroristes o delinqüents. I ho han fet, precisament, veus com les de Vox, assegudes en la cadira de l'acusació, o partits com PP i Ciutadans, que diuen "respectar" la justícia però que s'autoatribueixen el poder per sentenciar. S'ha dit que un referèndum és delicte quan ni tan sols està contemplat al codi penal i va ser explícitament despenalitzat l'any 2005.

A les mans del Suprem està decidir si retalla una nova silueta de l'estat espanyol amb l'amputació de la llibertat d'expressió, el dret a manifestació, a la protesta i a la dissidència. Al final del judici, serà Marchena acompanyat de sis jutges més qui decidirà quant més retalla la democràcia espanyola i si avala o no un relat forjat només per erradicar infructuosament un projecte legitimat per la llibertat ideològica que recull l'article 16 de la Constitució. Qualsevol ciutadà hauria de tenir pànic per unes tisores que poden solemnitzar restriccions i redefinir un concepte de democràcia que no admeti la dissidència; capaç de convertir en delicte les eines que té la ciutadania per fiscalitzar el poder. El PSOE i Podem -desaparegut escudant-se en els pressupostos- haurien de tenir present que combatre això seria l'autèntica salvació de la pàtria.