A hores d'ara només un miracle pot impedir que el 10 de novembre se'ns cridi de nou a les urnes, en aquest cas per unes eleccions espanyoles fruit de la incapacitat del PSOE i Podem per arribar a un acord. Pedro Sánchez no està disposat a cedir i de cap de les maneres vol compartir govern amb Podem. Que s'entenguessin i compartissin govern és el que, lògicament, vol la majoria dels votants de l'esquerra. Però no és el que volen, prou ho sabem, els poders de l'Estat, sobretot els econòmics.

Sánchez s'escuda en què aquest temps ha passat –un argument del tot inconsistent-, en el context internacional que demana prudència i que no confia prou -bàsicament pel tema català- en la formació morada i el seu líder. Iglesias no va ser prou hàbil al juliol per atrapar el líder del PSOE, i aquests dies tindrà pressió interna per votar que sí sense negociar cap contrapartida a canvi i evitar unes noves eleccions de les quals en poden sortir molt malparats. Ell ho provarà tot per guanyar la particular batalla del relat, fins i tot amb gestos que no es poden titllar més que d'ocurrències venint d'un líder republicà, com és demanar la mediació de Felip VI, que ni pot ni ho vol fer.

Mentrestant, les enquestes ens han constatat el que ja ens temíem: que unes noves eleccions beneficien bàsicament a la dreta, i més concretament al PP, que trauria suc de la davallada de Cs i Vox i que podria maximitzar resultats si a les demarcacions més petites fa "llistes úniques" de la dreta. Però Sánchez creu que té marge per treure'n més rèdits. Al PSOE ja admeten que han decebut el votant d'esquerres i que difícilment aconseguiran un fort transvasament de vot de Podem. Si no es queden a casa molts dels que es van mobilitzar el 26 d'abril espantats per Vox i sensibles a les crides al vot útil, serà tot un èxit.

El que espera Sánchez, i d'aquí la seva arriscada maniobra flirtejant amb la repetició d'eleccions, és fulminar electoralment Ciutadans. El PSOE tenia grans expectatives que la formació d'Albert Rivera es convertís en el partit frontissa de la política espanyola i poder-hi arribar a acords amb facilitat. Ja ho va fer el 2015 –sempre he pensat que aquell Sánchez, el de perfil més tecnòcrata, era el més sincer– i ara que Cs ha optat per intentar liderar la dreta espera menjar-se tot el vot centrista que, amb el seu perfil pretesament liberal i espanyolista, el partit taronja havia aconseguit atreure.

Iglesias va a contracorrent i Sánchez creu que en l'enfortiment de l'escenari bipartidista hi té més a guanyar que a perdre. Els qui no hi tenen res a guanyar són els dos principals partits catalans al Congrés. Miquel Iceta va arribar al càrrec de primer secretari del PSC amb l'objectiu de no crear-se problemes ni crear-ne a Ferraz. El vell socialisme català ja no tornarà i tampoc ho faran els seus resultats. Els socialistes catalans han estabilitzat el seu espai electoral evitant al màxim marcar perfil al PSOE, però és evident que el Sánchez agre amb els independentistes -i per tant més aliè a les solucions per a Catalunya- i més interessat en el vot de Cs que en liderar l’esquerra no els ajuda a connectar amb el seu votant tradicional.

I el mateix pel que fa a ERC, que sorprenentment aquests dies llença, per boca de Gabriel Rufián, més dards a Podem que no pas al PSOE. Si l'aposta d'Oriol Junqueras i companyia és propiciar un escenari de diàleg i frenar la dreta no hi ha altre aliat que Iglesias per aconseguir-ho. Com més fort sigui el PSOE més difícil serà sortir-se'n. Més encara si torna el Sánchez de 2015, el que tenia els vots de Ciutadans per ser investit.