Existeix la percepció que quan els treballadors i treballadores d’algun sector concret s’organitzen i reclamen millores en les seves condicions laborals és una qüestió d’aquell sector concret, que la resta hi podem donar suport o no, però que poc ens afecta. En els darrers dos anys hem vist el professorat i el personal sanitari convocant vagues, manifestacions i exigint al govern d’ERC la reversió real de les retallades de l’era Mas i la resta, en el millor dels casos, ens hem limitat a donar suport i fer un copet a l’esquena, quan no ens hem queixat perquè les vagues ens afectaven en el nostre dia a dia.
L’atomització i la confrontació entre treballadores i treballadors és l’eina més vella d’un sistema que busca en la precarització la renúncia de totes nosaltres a lluitar pels nostres drets, que ens exigeix mantenir la roda de “treballar, anar a casa, dormir, treballar, anar a casa, dormir” i així cada dia, sense ni temps ni capacitat d’organitzar comunitats, espais de cures i d’intercanvi, i sobretot que busca provocar por de reivindicar més drets quan la minoria veu any rere any com augmenten els seus beneficis i concentra la majoria de riquesa.
A Catalunya tenim un sistema sanitari complex, on les mútues i la sanitat privada tenen un paper rellevant. On a les usuàries ens costa discernir què és públic i què és concertat. I on tot i omplir-se la boca de la importància de l’Atenció Primària i Comunitària veiem com any rere any aquesta es relega a un paper secundari i perifèric a l’hora de fer pressupostos o de cuidar als treballadors i treballadores. I sí, per a la nostra salut és indispensable el personal mèdic, però també ho és el personal d’infermeria o el personal tècnic que necessitem en les proves mèdiques. I, en canvi, veiem que el govern de torn divideix, n’escolta a uns abans que els altres i, per tant, menysté a aquelles persones que ens cuiden a totes.
En el sistema sanitari català hi ha classisme. Classisme perquè s’assumeix que qui es pot pagar una intervenció ja anirà a la privada saltant-se les infernals llistes d’espera, perquè hi ha qui ha afirmat que és millor pagar una mútua que desprivatitzar el sistema públic fent saltar pels aires la universalitat i equitat que hauria de regir la salut pública del nostre país. Com s’entén sinó que la conselleria de Balcells arribés a un acord de millora de condicions laborals que aprofundia en les diferències entre categories? Com s’entén que es menystingui els treballadors i treballadores del 061 o del transport sanitari abocant-los a treballar per empreses multiservei com Ferrovial que vulneren els seus drets laborals en lloc de dignificar la seva feina reconeixent que són indispensables en el sistema de salut pública?
Aquestes són les preguntes que el govern hauria de contestar. De bones paraules el cel n’és ple. I és responsabilitat de totes les que defensem una sanitat pública i de qualitat perquè defensar les condicions laborals d’aquests col·lectius de treballadores és defensar la nostra salut. I cal que els donem suport, però que anem més enllà. Un sistema de salut públic i democràtic és aquell on tots i totes en som part activa. I, per tant, això és exigir que s’aturi i es reverteixi l’eliminació del teixit pediàtric als barris i pobles de Catalunya, que es reconeguin els drets de tot el personal sanitari per igual i que s’aturi la recentralització de serveis mèdics en detriment de l’atenció comunitària i de proximitat, com per exemple ja estan fent a Cardedeu o La Sagrera.
“No ens han deixat opció: o desconvoqueu o desconvoqueu” deia el comunicat d’Infermeres de Catalunya la setmana passada, i així mostraven el tarannà del Govern d’Aragonès. Pràcticament, al mateix moment que sortia aquest comunicat se’n feia públic un altre dels sindicats d’educació on també es parlava d’ultimàtum davant d’un acord que tampoc reverteix realment les retallades. Dues situacions que mostren un comportament antisindical: menyspreu a les vagues convocades, voluntat de trencar la unitat sindical i desacreditar públicament aquells qui persisteixen en defensar el servei públic per la via de la millora de les condicions laborals.
A tall de conclusió: la sanitat i la salut pública és cosa de totes i ha de ser per a totes.
L’atomització i la confrontació entre treballadores i treballadors és l’eina més vella d’un sistema que busca en la precarització la renúncia de totes nosaltres a lluitar pels nostres drets, que ens exigeix mantenir la roda de “treballar, anar a casa, dormir, treballar, anar a casa, dormir” i així cada dia, sense ni temps ni capacitat d’organitzar comunitats, espais de cures i d’intercanvi, i sobretot que busca provocar por de reivindicar més drets quan la minoria veu any rere any com augmenten els seus beneficis i concentra la majoria de riquesa.
A Catalunya tenim un sistema sanitari complex, on les mútues i la sanitat privada tenen un paper rellevant. On a les usuàries ens costa discernir què és públic i què és concertat. I on tot i omplir-se la boca de la importància de l’Atenció Primària i Comunitària veiem com any rere any aquesta es relega a un paper secundari i perifèric a l’hora de fer pressupostos o de cuidar als treballadors i treballadores. I sí, per a la nostra salut és indispensable el personal mèdic, però també ho és el personal d’infermeria o el personal tècnic que necessitem en les proves mèdiques. I, en canvi, veiem que el govern de torn divideix, n’escolta a uns abans que els altres i, per tant, menysté a aquelles persones que ens cuiden a totes.
En el sistema sanitari català hi ha classisme. Classisme perquè s’assumeix que qui es pot pagar una intervenció ja anirà a la privada saltant-se les infernals llistes d’espera, perquè hi ha qui ha afirmat que és millor pagar una mútua que desprivatitzar el sistema públic fent saltar pels aires la universalitat i equitat que hauria de regir la salut pública del nostre país. Com s’entén sinó que la conselleria de Balcells arribés a un acord de millora de condicions laborals que aprofundia en les diferències entre categories? Com s’entén que es menystingui els treballadors i treballadores del 061 o del transport sanitari abocant-los a treballar per empreses multiservei com Ferrovial que vulneren els seus drets laborals en lloc de dignificar la seva feina reconeixent que són indispensables en el sistema de salut pública?
Aquestes són les preguntes que el govern hauria de contestar. De bones paraules el cel n’és ple. I és responsabilitat de totes les que defensem una sanitat pública i de qualitat perquè defensar les condicions laborals d’aquests col·lectius de treballadores és defensar la nostra salut. I cal que els donem suport, però que anem més enllà. Un sistema de salut públic i democràtic és aquell on tots i totes en som part activa. I, per tant, això és exigir que s’aturi i es reverteixi l’eliminació del teixit pediàtric als barris i pobles de Catalunya, que es reconeguin els drets de tot el personal sanitari per igual i que s’aturi la recentralització de serveis mèdics en detriment de l’atenció comunitària i de proximitat, com per exemple ja estan fent a Cardedeu o La Sagrera.
“No ens han deixat opció: o desconvoqueu o desconvoqueu” deia el comunicat d’Infermeres de Catalunya la setmana passada, i així mostraven el tarannà del Govern d’Aragonès. Pràcticament, al mateix moment que sortia aquest comunicat se’n feia públic un altre dels sindicats d’educació on també es parlava d’ultimàtum davant d’un acord que tampoc reverteix realment les retallades. Dues situacions que mostren un comportament antisindical: menyspreu a les vagues convocades, voluntat de trencar la unitat sindical i desacreditar públicament aquells qui persisteixen en defensar el servei públic per la via de la millora de les condicions laborals.
A tall de conclusió: la sanitat i la salut pública és cosa de totes i ha de ser per a totes.