La celebració dels patrons té orígens diversos i evolucions encara més diverses. Algunes festes patronals han tingut derives molt folklòriques i algunes amb astracanades incloses, altres molt rígides i pautades.

Per sort, la diada de Sant Jordi com a patró de Catalunya (encara que no el tenim en exclusiva) ha tingut una evolució extraordinàriament positiva i d'àmplia participació popular amb un component molt cultural d'un dels aspectes de la cultura més difícil que és la promoció de la lectura.

Ens hem adonat que ens agraden les places, les avingudes i rambles plenes de colors i de llibres quan no hem pogut gaudir-les. Com moltes altres coses importants, ens adonem de la seva importància per l'absència més que per la presència. Per la pèrdua més que per la conquesta.

He passat dies de Sant Jordi de tota mena i maneres. Quan era una heroïcitat intentar parlar de llibres censurats, quan era una festa minoritària, quan era un debat amb el sector editorial i amb les llibreries locals. He viscut diades de Sant Jordi com a lectora i com escriptora. Com a responsable de l'organització i com a tranquil·la visitant que gaudeix de les novetats literàries i dels clàssics.

Però les generacions actuals no oblidaran el Sant Jordi de l'any 20. Jo no oblidaré el Sant Jordi del cel gris en les poques finestres que aconsegueix veure la meva mirada en l'espai que s'ha convertit en l'escenari d'una situació que no esperava viure. Massa confiats, havíem oblidat que les pandèmies són inherents a la biologia humana, que sempre hi haurà microorganismes patògens que podran alterar el funcionament dels nostres cossos, que els contagis massius han estat presents en tota la història de la humanitat.

Darrere les mascaretes, darrere els elements que amaguen els cabells despreocupadament esbullats, darrere dobles ulleres i bates que fan suar, en aquesta medicina de batalla, d'incerteses, de pors, d'assaig-error, d'equilibris difícils, de vides que s'aguanten amb un fil molt prim, de professionals que atenen malalts greus sense poder mostrar-los la cara, de desaparició dels somriures. En els minuts de descans, pensava en els colors de la festa de primavera per excel·lència.

Prop de la mitjanit, amb els ulls cansats, quan el pes de les parpelles sembla que vulgui portar-te a un dormir difícil (perquè difícil és oblidar la intensitat dels sentiments darrere de cada història clínica d'aquell dia) vaig enviar als amics enyorats el llibre que m'hauria agradat regalar-los. Només el títol, escasses paraules que tots van entendre i respondre. L'amistat és el drac que ens defensa de l'oblit de com vivíem fa dos mesos.

L'amistat i la tendresa de l'abraçada als que estimo és el que (com tots vosaltres) he enyorat aquest Sant Jordi 20.