La mort de Rita Barberá ha desfermat una tempesta política. El PP, dos mesos i mig després d'obligar-la a marxar per la seva presumpta implicació en el finançament irregular del partit, ha reivindicat la figura de la controvertida exalcaldessa de València. L'aprofitament partidista, en una escalada de declaracions cada vegada més pujades de to, ha acabat servint per acusar l'oposició i la premsa de la defunció a causa d'una "cacera injustificada".

El PP, en un moment en el qual intenta vendre una certa imatge de renovació i de maneres més dialogants, hauria pogut apostar per la prudència i prioritzar el condol als més propers per sobre de valoracions polítiques. Tanmateix, ha optat per una estratègia al límit entre la hipocresia i el cinisme. Acusant als seus detractors de "pressionar" Barberá fins a provocar-li el fatal desenllaç, ha superat qualsevol límit de decència política. I és que tot just el 14 de setembre els populars van prioritzar les perspectives electorals a Galícia i el País Basc -i el pacte amb C's per mantenir el suport a la investidura de Rajoy- que mantenir el suport a "la alcaldesa de España". El PP no va tenir miraments per abandonar-la públicament.

S'ha de ser molt miserable per buscar culpables (polítics) a una mort com la de Barberá. Però, més enllà d'aquesta estratègia tan barroera, és destacable com se n'ha volgut reparar la imatge al cap de 48 hores de declarar al Suprem, el moment més baix i denigrant de la seva llarga carrera. A l'exalcaldessa de València l'han santificada al tercer dia i ja mai serà culpable de res.