Comencem per les dades sense comentaris. El 14-F del 2021 hi ha hagut una participació del 53% davant del 80% del 21 de desembre del 2017. El 14-F han deixat de votar 767.000 electors del sucursalisme, 132.000 federalistes i 720.000 independentistes respecte al 2017. O sigui, s'ha abstingut un 40% dels votants dels partits sucursals, un 40% dels federals i un 33% dels independentistes. Sé que aquestes xifres són a l'engròs perquè en tres anys hi ha gent que ha mort i s'han incorporat joves a la votació, però a grans trets serveix per entendre què passa.
Més xifres: sumant els vots independentistes de centre, incloent-hi Junts, PDECat, Primàries i PNC dona un total de 674.759, un 46% del total de vots independentistes. Sumant els vots d'esquerra independentista amb ERC i CUP en dona 791.247, un 54%. El 2017 la proporció era la mateixa. En el bàndol sucursalista el partit centrista del PSOE tenia el 32% del vot fa tres anys i ara ha passat al 57%, deixant a la dreta postfranquista en xifres inferiors als moments àlgids del PP.
El primer comentari és que d'una banda hi ha una lenta penetració de l'independentisme als cinturons metropolitans de la mà d'Esquerra Republicana i de les noves generacions. De l'altra, és que si tornés a haver-hi una votació plena com fa tres anys la balança es podria tornar a equilibrar entre sucursalisme i independentisme.
El desplaçament considerable del vot sucursal cap al projecte que ven un discurs moderat és positiu. Però pel PSOE arriba l'hora de la veritat. De moment han sabut anar al diccionari de sinònims i recitar: diàleg, reconciliació, retrobament, passar pàgina. Per ara no hi ha cap fet que confirmi aquestes paraules. I ja no parlem de res relacionat amb Catalunya, sinó simplement amb les reformes per a democratitzar les lleis i estructures de l'Estat: llei mordassa, codi penal, Poder Judicial, desfranquització de l'exèrcit, impunitat de la monarquia.
Amb la dreta espanyola desarborada pels judicis de corrupció del PP, per l'ensulsiada de Ciutadans i per l'aparició del franquisme desacomplexat de Vox, el PSOE no té cap excusa per no abordar la transició democràtica que li reclamen organismes internacionals que han denunciat la baixa qualitat democràtica d'Espanya. En aquesta cruïlla, l'independentisme hi ha d'intervenir forçant sistemàticament el posicionament del PSOE i de rebot de Podemos que acaba essent-ne company de viatge.
Al costat independentista caldrà reflexionar, cadascú a casa seva, com és que s'han quedat a casa tres quarts de milió de ciutadans que els van votar fa tres anys. Malgrat aquest desinflament, l'abstenció diferencial sucursalista ha donat una segona oportunitat a aquest bloc. Però aquí sí que caldrà passar pàgina a tres anys de desconcert després de les victòries dels dies 1 i 3 d'octubre del 17 i les derrotes posteriors a mans dels duríssims aparells de l'estat, davant dels quals ha estat difícil resistir. Hi ha una segona oportunitat perquè assumint els aprenentatges del passat cadascú miri de recuperar els mateixos abstencionistes i intentar convèncer o, si més no, neutralitzar a votants que encara no han fet el pas d'apostar mai per un partit republicà.
I això es fa amb un govern fort de majoria garantida durant quatre anys, amb una fluïda complicitat social, que sàpiga governar amb els escassos recursos d'una autonomia limitada per engegar el més urgent, que és la reactivació econòmica, que calculi al mil·límetre els embats amb l'estat que haurien de tenir dimensions socials i econòmiques per tal de generar pedagogia, que abandoni les gesticulacions simbòliques i declaracions reiteratives destinades a crear frustració, que continuï la projecció internacional de Catalunya com a aliat de les democràcies i de les economies avançades, que faci de la Generalitat una trinxera del bon govern al servei de la majoria social, que rellanci la llengua catalana com a llengua comuna dels ciutadans, que sigui capaç de trenar acords també amb l'oposició en allò que són estratègies per a posar Catalunya en l'avançada del canvi de model econòmic seguint les directrius europees per la transició energètica, la digitalització, la sostenibilitat i l'economia de la vida.
Tot això s'ha de fer i no hi ha cap excusa per no fer-ho pel fet de continuar exercint un pols amb l'Estat per l'obtenció de l'amnistia i el dret de l'autodeterminació. Els partits independentistes tenen una segona oportunitat. Si es malmet la formació del nou govern, no n'hi haurà una tercera. Però el PSOE i Podemos tampoc tindran una altra oportunitat com la que tenen ara per moure fitxa. Després amb el retorn d'una dreta refeta des de les profunditats de l'Estat-casta i ja no hi seran a temps.
Més xifres: sumant els vots independentistes de centre, incloent-hi Junts, PDECat, Primàries i PNC dona un total de 674.759, un 46% del total de vots independentistes. Sumant els vots d'esquerra independentista amb ERC i CUP en dona 791.247, un 54%. El 2017 la proporció era la mateixa. En el bàndol sucursalista el partit centrista del PSOE tenia el 32% del vot fa tres anys i ara ha passat al 57%, deixant a la dreta postfranquista en xifres inferiors als moments àlgids del PP.
El primer comentari és que d'una banda hi ha una lenta penetració de l'independentisme als cinturons metropolitans de la mà d'Esquerra Republicana i de les noves generacions. De l'altra, és que si tornés a haver-hi una votació plena com fa tres anys la balança es podria tornar a equilibrar entre sucursalisme i independentisme.
El desplaçament considerable del vot sucursal cap al projecte que ven un discurs moderat és positiu. Però pel PSOE arriba l'hora de la veritat. De moment han sabut anar al diccionari de sinònims i recitar: diàleg, reconciliació, retrobament, passar pàgina. Per ara no hi ha cap fet que confirmi aquestes paraules. I ja no parlem de res relacionat amb Catalunya, sinó simplement amb les reformes per a democratitzar les lleis i estructures de l'Estat: llei mordassa, codi penal, Poder Judicial, desfranquització de l'exèrcit, impunitat de la monarquia.
Amb la dreta espanyola desarborada pels judicis de corrupció del PP, per l'ensulsiada de Ciutadans i per l'aparició del franquisme desacomplexat de Vox, el PSOE no té cap excusa per no abordar la transició democràtica que li reclamen organismes internacionals que han denunciat la baixa qualitat democràtica d'Espanya. En aquesta cruïlla, l'independentisme hi ha d'intervenir forçant sistemàticament el posicionament del PSOE i de rebot de Podemos que acaba essent-ne company de viatge.
Al costat independentista caldrà reflexionar, cadascú a casa seva, com és que s'han quedat a casa tres quarts de milió de ciutadans que els van votar fa tres anys. Malgrat aquest desinflament, l'abstenció diferencial sucursalista ha donat una segona oportunitat a aquest bloc. Però aquí sí que caldrà passar pàgina a tres anys de desconcert després de les victòries dels dies 1 i 3 d'octubre del 17 i les derrotes posteriors a mans dels duríssims aparells de l'estat, davant dels quals ha estat difícil resistir. Hi ha una segona oportunitat perquè assumint els aprenentatges del passat cadascú miri de recuperar els mateixos abstencionistes i intentar convèncer o, si més no, neutralitzar a votants que encara no han fet el pas d'apostar mai per un partit republicà.
I això es fa amb un govern fort de majoria garantida durant quatre anys, amb una fluïda complicitat social, que sàpiga governar amb els escassos recursos d'una autonomia limitada per engegar el més urgent, que és la reactivació econòmica, que calculi al mil·límetre els embats amb l'estat que haurien de tenir dimensions socials i econòmiques per tal de generar pedagogia, que abandoni les gesticulacions simbòliques i declaracions reiteratives destinades a crear frustració, que continuï la projecció internacional de Catalunya com a aliat de les democràcies i de les economies avançades, que faci de la Generalitat una trinxera del bon govern al servei de la majoria social, que rellanci la llengua catalana com a llengua comuna dels ciutadans, que sigui capaç de trenar acords també amb l'oposició en allò que són estratègies per a posar Catalunya en l'avançada del canvi de model econòmic seguint les directrius europees per la transició energètica, la digitalització, la sostenibilitat i l'economia de la vida.
Tot això s'ha de fer i no hi ha cap excusa per no fer-ho pel fet de continuar exercint un pols amb l'Estat per l'obtenció de l'amnistia i el dret de l'autodeterminació. Els partits independentistes tenen una segona oportunitat. Si es malmet la formació del nou govern, no n'hi haurà una tercera. Però el PSOE i Podemos tampoc tindran una altra oportunitat com la que tenen ara per moure fitxa. Després amb el retorn d'una dreta refeta des de les profunditats de l'Estat-casta i ja no hi seran a temps.