A mesura que passen els dies es guanya perspectiva per analitzar els resultats de les passades eleccions municipals. Tant des del punt de vista de l’eix social, com des del punt de vista de l’eix nacional. En totes dues perspectives, el que podem anomenar “efecte Trias” ha distorsionat la interpretació del sentit dels vots. Sobre tot, pel fet que el plantejament de la campanya de Trias va aconseguir imposar el marc mental de referència en la precampanya i la campanya. Un marc en el que Trias ha obviat l’estelada, polaritzant al voltant de l’oposició entre la seva figura i la de Colau. Colau va acceptar el repte i l’ha perdut.
 
Si es tractava de donar veu a un descontentament difús contra algunes de les polítiques impulsades per l’equip de Colau, ni Collboni ni Maragall estaven tant ben posicionats com Trias. Per més contorsionisme retòric i gestual que fes Collboni, li era impossible amagar que, pel bo i pel dolent, és corresponsable de les polítiques municipals dels darrers vuit anys. I Maragall no és l’antítesi de Colau. Representava i representa una manera més informada, reflexiva i contrastada de fer polítiques d’esquerres, polítiques transformadores. A l’Ajuntament de Barcelona es presentaven dos models de ciutat: un més pròxim a les elits locals, encarnat amb matisos per Trias i Collboni i altre representat per Colau i Maragall amb diferents accents i prioritats. Ha guanyat el primer.
 
Considerem algunes dades per entendre els resultats. En primer lloc, una part significativa dels vots obtinguts per Trias no es poden sumar al bloc independentista. Tenen més contingut de classe social. Junts ha guanyat als barris de més renda i Collboni als de menys renda. En segon lloc, Esquerra és l’únic partit que obté suports equilibrats a tots els barris. Per altra banda, mentre que a Barcelona Esquerra ha patit fugues cap a Junts, Comuns, a la resta del país la pèrdua de vots s’explica pel pas a l’abstenció. I, en tercer lloc, s’observa un estancament o un retrocés del vot independentista a unes àrees metropolitanes “reconquerides” electoralment pel PSC després de la definitiva evaporació de C’s.
 
Des de l’òptica independentista, el tercer factor és el més rellevant. Aquest estancament o retrocés de l’independentisme no hauria de sorprendre. En part, és el resultat lògic de la batussa agra provocada pels retrets constants d’alguns líders de Junts adreçats als dirigents d’Esquerra. Dirigents que a les xarxes socials són ridiculitzats de forma insistent com "ñordos que es venen a Madrid a canvi de res". Si aquestes baralles avorreixen fins a les ostres entre l’electorat independentista, són críptiques o directament ridícules per l’electorat no independentista. Conseqüència lògica: abstenció entre l’electorat independentista i distància creixent de l’electorat neutre o no independentista. És a dir, encongiment del perímetre sobiranista.
 
La darrera mostra d’aquesta lògica negativa la va oferir Laura Borràs els darrers dies de campanya: "Aragonés va prometre culminar la independència... ho devia entendre malament, el que volia és fulminar la independència". En un article anterior em vaig referir a l’efecte kriptonita del borrassisme. Doncs bé, paradoxalment, Trias ha estat més hàbil que Esquerra marcant distància amb la presidenta del seu partit. Dia rere dia perd sentit i credibilitat social la retòrica buida i abstracta de la unitat de l’independentisme. I, per contra, es fa més urgent i necessari oferir perspectives creïbles i engrescadores en l’àmbit social i nacional. Creïbles i engrescadores, no fantasioses i frustrants.

Cal rectificar el tret... sense marge de temps. Tornem a ser en “mode electoral” amb una crida a les urnes d’alt voltatge emocional i polític. Una cita electoral que, de fet, serà una segona volta de les municipals. Aquesta vegada també està fixat el marc mental. I de forma encara més rotunda. Les dretes espanyoles el van començar a dibuixar cridant a “acabar con el sanchismo”. Sánchez ha respost en clau plebiscitària: “Socialisme (sanchismo) o barbàrie”. Un marc mental de perfil fort. El camp de joc està perfectament definit.
 
Davant d’aquestes situacions l’electorat català actua com a dic de contenció contra les dretes espanyoles. I en aquesta lògica procura identificar el vot més útil. Ara mateix, qui ho té més bé és el PSC. Al cap i a la fi, actua sense manies com a extensió del sanchisme a Catalunya. Les cartes semblen marcades... Sobretot si el republicanisme català no aconsegueix introduir el seu relat en un marc ja establert. Quin mena relat? Segurament, un relat basat en la idea de que el vot útil a Catalunya serà el que aconsegueixi dues coses: frenar el feixisme (“No passaran”) i defensar Catalunya (“Per les llibertats”). Totes dues coses per garantir els drets i les llibertats socials i nacionals. En aquestes eleccions aquesta és l’èpica catalanista, i aquest és el test de credibilitat del republicanisme.
 
La segona volta no estarà marcada per l’abstenció. I l’alta participació pot generar sorpreses a Catalunya i a Espanya.