De la mateixa manera que m’indigna l’estupidesa de les persones que es planten aquests dies enmig del passeig de Gràcia per fer-se una foto xula aprofitant que el semàfor atura els cotxes obviant que en 30 segons tornaran a passar, em fa pujar la cella quan usem les paraules debades. No només quan molta gent usa "basarda" sense el sentit just i només perquè sona a Espriu. Està de moda estar de moda. Repetim tantes vegades una paraula que perd el sentit. Societat gandula. I això m’obsessiona quan són grans paraules, conceptes o símbols. De la mateixa manera que hi ha qui creu que no se sap què és esquerra i què és dreta -al contrari, crec que més que mai es nota la diferència-, també decau què vol dir igualtat i què vol dir llibertat. Òbviament obvio els eslògans polítics, permetin. Potser l’estat superior de la supèrbia és no entendre que ens ofeguem en arrogància i Instagram. I he topat amb una dicotomia curiosa: solitud i llibertat. Sembla que hagin d’enfilar-se per eixos diferents, que siguin conceptes que no hagin de tocar-se mai, com aquells amants impossibles que podríem ser o, pitjor, els que vam arribar a ser. Però de sobte apareix un interrogant de Charles Bukowski: “I quan ningú et desperta al matí, i quan ningú t'espera a la nit, i quan pots fer el que vulguis; com en dius, llibertat o solitud?”. Aquí tothom dirà la seva, i tindrà raó. De fet, això seria la llibertat d’opinió, i no hi ha res més solitari que un pensament, sempre que sigui propi.
 
Potser em contradic assegurant que tothom pot tenir raó definint que és llibertat o solitud. O potser només cal entendre ben bé què és llibertat. A pams. Som volubles en la construcció de la nostra realitat. I encara més en la seva consideració. En el nostre govern intern, això que ara se’n diu diàleg interior, com tractem tots aquests conceptes. Escolta com et parles, revisa com entens la relació amb els altres, quin animal social ets. I encara més enllà, hem après a diferenciar la ràbia de la tristor, per exemple? I com ho fem si cadascú de nosaltres entén tot diferent. No tenim referents? Ja hem matat tots els pares. En un moment en què sembla que només sabem en contra de què estem és important poder parar-se a pensar. I perdoneu una altra cita, però C.S. Lewis -autor de les Cròniques de Nàrnia i més coses- deixà dit que “el preu de la llibertat és la solitud; ser feliç és estar lligat”. Ningú m’ho ha demanat, i lluny de voler filosofar, crec que la llibertat i la solitud van lligades, però només en l’embolcall, qüestió de pell. Hi ha una forta relació, però tot es basa en poder o ser capaç de fer, dir, pensar el que es vulgui, i un afegitó important: sense estar controlat ni limitat. Ara bé, els topalls no sempre són externs; de fet la majoria de vegades són interns. I tornem al diàleg interior. Som un país de metxa curta i memòria encara més curta. Una societat que rebutja l’èxit no (només) per enveja, sinó que no l’entén. Provem de desxifrar amb àlgebra la màgia de les relacions socials. Fins i tot hem volgut entendre amb els números de l’informe PISA si les nostres escoles van bé o van com sospitem. Tot ho aboquem a fórmules que greixin la despesa en tots els sentits mentre ens fem els moderns i parlem de decreixement tot comprant per internet.
 
Tenint en compte que una de les definicions de llibertat és la de “capacitat de la voluntat humana d’elegir entre diverses possibilitats” es pot dir que la solitud no és sovint una elecció. No faré una glossa de la solitud, i no perquè siguem animals socials i l’esperança de vida de casats contra solters. No. Per una banda, perquè quan el resultat et val no cal dirimir les causes. No som sumes i restes. I tot el que tenim davant és una sobredosi de judici. Tot ho jutgem. I la solitud té mala fama, i més si és femenina. Ja comencem. I sovint tampoc s’entén què és. De fet, la solitud és un requisit previ per les millors coses de la vida i per afrontar les més dures. I cal entendre solitud com consciència d’un mateix. Una altra cosa són les persones arraconades per les seves famílies i la societat. Costa saber on ets quan només fas que córrer fent esses, que fomentar petites fugides plenes d’espasmes, o tan sols amagant-te en això que ens hem inventat del dia a dia. El dret a decidir és la nostra trampa, pensem a córrer maratons i saltar parets quan ens posem de cap dintre la roda del hàmster. No som culpables, però sí responsables. Si no som amos dels nostres errors ni llibertat ni solitud ni res, no em truqueu. Ai, si som capitans dels nostres èxits, llavors tornarem a estar ebris d’esperança.